El carro de Carney

Arrenquem, si us va bé, el 1945. Aquell any, amb la Segona Guerra Mundial acabada de tancar i una Europa i un Japó per reconstruir, ens vam empescar una idea per mirar de coexistir de la millor manera possible en l’àmbit global i li’n vam dir ONU. El producte estrella d’aquelles nacions pretesament unides –la Declaració Universal dels Drets Humans– va néixer el mateix any que se signava un acord general per comerciar millor en l’àmbit global però també el mateix any que es confirmava una guerra freda que com a molt uniria aquelles nacions en dos blocs separats per un teló d’acer. El 1957 uns quants països van decidir que potser sí que parlarien amb la resta del món, però que sobretot buscarien fer coses amb els seus veïns. El 1961, un grup d’estats –alguns d’ells amb una independència nova de trinca arrencada a un colonialisme que mai no desapareixeria del tot– van proclamar que ells no s’alineaven amb cap bloc. El 1989 va caure un mur i ens vam mig creure que el món passava a ser una plaça major, això sí, propietat d’un únic veí. El 2001, aquella mateixa superpotència, en sentir-se ferida, va recordar-nos que podia tirar pel dret sempre que volgués, fins i tot de manera preventiva. Des d’aleshores, les alternatives a l’hegemó, totes elles ben diverses, han anat traient la poteta per una banda o una altra. Algunes, com Rússia, des de l’orgull imperial; d’altres, com la Xina, des de la demostració de la seva potència econòmica, i d’altres, encara, des d’una cooperació més o menys genuïna o més o menys reeïxida, per resistir a la superpotència o per desafiar-la (parlem de la UE, del G20+ o dels BRICS+). Aquest és, de manera molt sintètica, el Lego que Trump rebenta el 2025, amb una nova aportació a l’ordre internacional que podem classificar a la categoria Tirar pel dret. Quan molts ja entonaven el mantra del no hi ha alternatives, el primer ministre canadenc es va plantar dimarts davant d’un faristol a Davos i va explicar que sí que n’hi ha d’alternatives, i va tenir temps i tot d’explicar per què era necessari i com podria concretar-se en un discurs brillant que jo de vosaltres recuperaria –no sempre podem assistir a un moment històric constructiu. Ell ja ha comprat el carro. Ara cal que hi anem pujant. I si no ho fem, no diguem que no hi havia alternatives.