Enyor

Segueixo el ritme d’aquesta columna sense pensar res, sense tenir res preparat, a veure què surt. Una espècie d’escriptura automàtica, com si es tractés d’una teràpia que m’ha d’ajudar a viure el present. Escolto música. Tanco els ulls un moment. Busco una imatge.

Em surt la vall d’Andorra antiga, la que vaig viure fa molts anys. És una imatge recurrent que retorna moltes vegades a la meva memòria, quan encara entre Andorra la Vella i Escaldes-Engordany hi havia espais verds i, des de casa, veia el camp de futbol, un espai on els infants anàvem a la tarda a jugar, i el càmping que s’estenia una mica més avall.

La imatge que m’arriba és sobretot de calma i un ritme de vida pausat. I és ben cert que enyoro aquest sentiment, no perquè fos un nen, després adolescent i estigués a la que diuen la millor edat de la vida, sinó pel que el país et donava. Et trobaves dins d’un espai protegit. Les valls d’Andorra no eren Shangri-La, però estaven força bé. Tot per fer, tot per construir, i el pas del temps, lent. En aquella època, quan sortia del país sols pensava a tornar.

La vida era senzilla; tothom es coneixia i et saludava pel carrer; la policia era anecdòtica i pràcticament inexistent. Les claus estaven posades al pany de casa i les portes eren sempre obertes.

El record de l’hivern i de Nadal també treu el cap; de manera diferent. El carrer emblanquinat per la neu, la creu al mig, la il·lusió intacta, l’aparador del Paris-Bazar, els pastissets de can Llovera i poca cosa més.

Torno a tancar els ulls. El meu pare al despatx exercint d’advocat, i el rebedor ple de gent, esperant el seu torn. Primer la gent, després les hores de la nit, de vegades fins molt tard, el tecleig de la màquina d’escriure, els albarans de la botiga, el paper carbó i les còpies fines. Les fulles de paper on després jo escrivia les primeres paraules copiades d’un llibre perquè volia ser escriptor. El telèfon de tres dígits 185, el 127.

Ja ho vaig escriure fa pocs dies i ho torno a fer ara, en aquest hivern que afortunadament es torna a tenyir de la neu d’abans i ens recorda els temps en què trèiem la nevada de la porta de casa. Benvolguda Andorra i la teva modernitat i projecció, t’estic agraït, però mai et canviaria pel món que vam deixar enrere.