Els quatre evangelistes

A punta de dia, quan la primera besllum del matí esquinça el llençol del cel, el fons de la vall sembla quiet, congelat en la nit dels temps. A vista d’ocell es veuen cims nevats, un sostre de núvols boirosos que tanca els boscos i els bromalls atrapats als roquissars més drets. Les tarteres, que s’aguanten en un equilibri precari i secular, arriben prop dels coberts i les eres del poble que, vistes des de dalt, amb els seus llosats bituminosos i parets de pedra, semblen grans rocs caiguts de la muntanya en temps prehistòrics. La quietud és total i el silenci glaçat fa que el veïnat sembli adormit en la penombra. Però una espurna trenca la gelor: a l’era de cal Llau fa estona que el foc escalfa unes grans fogaines que no s’havien fet servir des de la matança del porc, un parell de mesos enrere. Els mossos i les noies de cal Llau –però també els de cal Quer i els de cal Greny del Ros– fa estona que feinegen i el baf al respirar es confon amb el fum olorós de les grans calderades. Ells, amb faixa, jeca de treball i barretina, s’ocupen de la vianda i d’alimentar el foc mentre elles, amb davantal gruixut i un mocador al cap, tallen verdures, couen llegums i donen forma a la pilota. Hi ha un parell de gossos que s’amaguen sota les taules i vigilen si cau alguna resta. Els altres animals els han tancat a la cort. Quan s’obre el portal de l’era, entra el fred de fora, el fred viu dels sants barbuts, i es renova l’aire lleugerament embafat del cobert, escampant pel veïnat l’olor de l’escudella que anuncia un dia de festa, amb la gran menjada de l’hivern. Arriben els cabalers i les mestresses per ajudar i controlar que tot va com estava previst. Una setmana enrere les cases grans del poble havien acordat la data, tothom hi aportava el que podia: els uns, el que tenien de l’hort i que es podia fer malbé; els altres, l’excedent de la matança de l’any anterior, i els qui no tenien res per oferir, hi posaven hores de feina i ajudaven amb el caldo saborós. “Que no faltin els quatre evangelistes”, diu l’hereu de cal Llau, i efectivament a la carn d’olla i al brou hi han posat gall, porc, vedella i xai. Els caps de casa i els capitostos del poble serveixen el capellà i potser les altres famílies. Tots mengen junts. Som una escudella humana.