Una alternativa acceptable (i II)

Em genera molta curiositat com estem llegint des del debat públic la manera europea de fer les coses. I no em refereixo ni al passat (cap ganes de buscar excuses per a les atrocitats comeses pels europeus) ni a la UE en particular (que he esquarterat en múltiples ocasions en aquesta columna), sinó a allò tan abstracte que anomenem Europa quan diem, per exemple, que Europa s’està quedent enrere o que Europa se n’està anant pel pedregar. I em refereixo en concret a un cert model europeu (actual) a l’hora d’organitzar-se. M’interessa molt per exemple com es demonitza l’estancament del creixement econòmic europeu perquè el que es dibuixa com una desviació del dogma del creixement sense fi ja em sembla un escenari desitjable, una alternativa a considerar si més no. De fet, m’interessa més encara com es fa responsable d’aquest creixement estancat una obsessió per la regulació que expressada així en genèric és normal que ens faci arrencar a córrer però que si la declinem en concrecions, a mi ja em va bé. Perquè és evident que la protecció social i la protecció del medi ambient no et permeten créixer tant com vols: ja és justament això. I clar, si tens proteccions més laxes, més que podràs créixer, de debò que ja ho entenc, però què passa si m’està millor el suposat problema que la indiscutible solució? I si fa no fa igual amb la lentitud. Que en aquest món de ritme accelerat se li retregui a qui sigui que va massa lent em sembla, ras i curt, poc problemàtic. Necessari fins i tot. La qüestió no és el grau exacte de regulació dels uns i dels altres, perquè, amb el microscopi de la precisió, ens sorprendrien com de poc significatives són les diferències entre models. El que m’interessa és la discussió pública simplificada sobre la qüestió, és com llegim i qualifiquem pel boc gros conceptes com Europa, regulació, impostos, agilitat i tants altres i com disfressem d’ineficiències i de desviacions d’un model exitós únic el que no són més que tries ideològiques i preferències que necessiten d’autòcrates o d’un solar neoliberal per permetre que guanyin els més forts. Això fa de l’europeu un model fantàstic o meravellós? No pas. Ni tan sols em sembla desitjable. Però sí mínimament acceptable i això ja és molt més del que poden oferir molts altres.