Una alternativa acceptable (I)
No em sé imaginar una columna més trista que una que opti per una defensa desapassionada d’una cosa ben grisa. Quina mandra, tu. I, tot i així, ens hi posarem perquè em sembla molt rellevant el paper central que fa dies que ha pres en el debat públic l’atac a la manera europea de fer les coses. D’entrada, perquè aquest atac s’emmarca en una dialèctica que el contraposa a models que creixen més ràpid, que són més àgils, que posen menys traves al creixement, tot plegat una imatge desproblematitzada de models basats en l’autocràcia –sens dubte molt més àgil que la democràcia–, en un neoliberalisme generador dels màxims nivells de desigualtat i en un model de creixement pel creixement que posa en risc la nostra vida al planeta sense aportar cap valor afegit substancial. De fet, un altre element interessant és que se’ns presenten aquests altres models –parlem dels EUA, de la Xina, d’emirats diversos i, fins i tot, pel que fa a la capacitat de prendre decisions de manera àgil i directa i sense romanços, de Rússia o d’Israel– com si fossin l’única alternativa desitjable. Així, quan parlem de Grenlàndia, per exemple, els danesos actuals se’ns presenten com uns babaus per no haver-la colonitzat més, per no haver-la militaritzat a fons o per no haver-ne explotat ja tots els recursos. Es tracta d’una dialèctica tramposa. Perquè amaga totes les alternatives. Perquè potser el model grenlandès actual és millor. Perquè, de fet, potser, el grau de colonització ja és excessiu i s’hauria de revertir. Perquè potser el millor que podem fer amb les Grenlàndies i Amazònies és deixar-les en pau. Però no, ara toca ridiculitzar això com a poc murri. Cal carregar-se la selva com el Bolsonaro, contaminar els rius com el Milei o rebentar el gel àrtic. I, sobretot, el que no cal és regular-ho. Perquè regulant no anem enlloc, se’ns diu. I torna a ser una trampa, perquè al costat de la caricaturització de les regulacions (més feixugues que excessives) europees, mai no ens fixem en tot el que aquestes regulacions ens donen. I una de les coses més clares que ens donen és que aquesta Europa anquilosada, podrida, enterrada, desballestada i degenerada continua sent el lloc que ofereix, amb extrema diferència, la millor qualitat de vida de tot el món. Potser que ens ho tornem a mirar...