Somnis de plata

Assisteixo a la inauguració de la Fundació Bartomeu Rebés amb l’exposició Somnis de plata i em retrobo amb l’Andorra d’abans. L’Andorra de quan era infant i que vaig viure intensament.

L’espai museístic és equilibrat, ampli, ben estructurat; un nou referent a Andorra; una fundació que ben segur permet conservar gran part del patrimoni cultural del país i on podrem reviure la nostra identitat, els seus orígens.

Els meus pares, la Maria i en Ramon, van arribar a Andorra fugint del final de la Guerra Civil espanyola, i, després de viure un temps amagats a Encamp, van passar a Andorra la Vella, on amb els anys van consolidar una íntima amistat amb la família Rebés.

A l’exposició retrobo imatges de familiars, amics i coneguts i alguns detalls que segur més endavant es podran ampliar i consultar en l’immens arxiu fotogràfic de la fundació.

En les imatges ara exposades veus protagonistes de la nostra història. No cal dir noms, perquè hi són quasi tots, bona part de la gent que des d’Andorra la Vella va ajudar a construir l’Andorra actual.

D’aquesta primera època, dels anys quaranta als seixanta del segle passat, són la majoria de fotos exposades amb llocs i gent fàcilment reconeixibles per mi.

Els veus retratats i quasi endevines el que pensaven, com sentien. Les mirades captades per la càmera et fan retrobar amb sensacions i persones que ja no hi són. Gent que volia la prosperitat del país i que transmetien una energia demolidora tot un món al davant. Quina enyorança d’aquesta necessitat!

I així va ser: Andorra va créixer, la gent s’ha fet gran, la majoria ens ha deixat. I veure’ls ara, amb la força de la seva joventut, és com tornar a sentir-los ben a prop.

De tant en tant, va bé recuperar la memòria i mirar enrere, veure d’on venim, no sols pel record amable, sinó també per comprendre on som, què hem fet bé i on ens hem equivocat en el camí.