La posobra de Reis

Any rere any una nit màgica. Ens recorda d’alguna manera que sempre romanem en la infància. Em reforça aquell pensament de Rilke per a qui la nostra autèntica pàtria és la infància. I no la volem perdre. Any rere any i ara que vivim dies de traç gruixut, quan ens volen fer anar de pressa trencant coses...

En la posobra de Reis recordo la mort de l’Antoni Morell, el nostre narrador. Havia de ser un dia únic, preferit, apreciat. Una posobra, fa 6 anys. Mot, vida i mort, tot en un dia. Diccionari tancat.

Aquell 5 de gener, de fet, fou la seva mort física. Una primera lletania, de disposició de l’ànima, moral, de fermesa de cor, ja l’havia tingut 40 anys abans, quan als 1980 va posar per escrit el seu crit de protesta en el petit -i majúscul- retaule Set lletanies de mort. En l’epíleg, quan recordava la infància, ens va deixar escrit: “Vaig estroncar la meva vida que fins aleshores havia estat solament una recerca del meu passat i del passat del meu poble. Després, sense cap tipus de nostàlgia vaig enterrar per sempre més aquella vida... i em vaig, per sempre més, adaptar al ferro, al ciment, a la pols i, vaig acceptar que les muntanyes poguessin ser foradades. Em vaig adaptar, amb la meva primera mort, a la nova vida. Una vida, que nega el record”. I les seves últimes paraules són: “Escàs (Principat d’Andorra), 1941-1980”. La nova vida, que li negà la memòria, durà com la primera, uns 40 anys.

Entre aquestes dues vides vull recordar avui –cap biografia ho fa– la disruptiva Memòria de Reforma Institucional de 1978, de la qual fou redactor juntament amb Manel Mas. Aquells 75 folis, tot i la urgència amb què foren mecanografiats –en 2 mesos i enviats als Coprínceps–, tingueren una gran transcendència fins a fer possible la Constitució de 1993. Ja a la primera pàgina els autors es llançaren a l’aigua: “Andorra és un Estat i la seva afirmació com a estat de dret es fa precisa i cada dia més necessària en benefici de tothom...”. M. Duverger ja ens va advertir: “Le politicologue est ainsi conduit à se demander si une telle démarche ne tend pas à faire échouer la réforme en cours,...” Potser sí, però ens acompanyà sempre aquell “eppur si muove” de la Memòria.

El meu reconeixement!