Estimats Reis d’Orient

Estimats Melcior, Gaspar i Baltasar,

Fa anys que ja no us escric per joguines. Però per aquesta nit, mentre molts infants us demanen regals, penso en tot allò que no cap en cap capsa.

Per això us vull demanar una cosa que no és per a mi, sinó per als joves d’avui. No us demano regals, sinó camins. Camins oberts i segurs que permetin construir projectes de vida. Camins que no s’esvaeixin a mig recorregut.

Feu la vostra màgia perquè treballar torni a tenir sentit. Perquè esperar no sigui perdre el temps. Perquè l’habitatge no sigui una loteria. Perquè el futur no sigui una promesa que sempre s’ajorna.

Cada vegada veig més joves atrets per solucions de vida ràpida: apostes, casinos, criptomonedes, trading social o comunitats digitals que prometen ingressos immediats. Sovint aquest fenomen es critica amb superioritat moral. Però potser convindria aturar-nos abans de jutjar.

Quan no hi ha camins clars, no es busquen dreceres per caprici, sinó per necessitat. Quan el futur es percep com a bloquejat, el risc extrem deixa de semblar irracional. I quan esperar ja no garanteix res, l’aposta esdevé, per a molts, l’única manera de sentir que encara poden decidir alguna cosa sobre la seva vida. Qui té camí recomana paciència. Qui no el veu busca escletxes.

No és frivolitat ni irresponsabilitat col·lectiva. És la tensió que apareix quan les necessitats bàsiques estan cobertes, però les superiors, autonomia, projecte vital, expectativa de progrés, semblen inassolibles. No falla l’ordre social, falla el futur que promet.

Vosaltres, que tot ho veieu, mireu què oferim realment als joves. Els demanem esforç, paciència i confiança, però els oferim feines precàries, habitatges inaccessibles i un horitzó cada vegada més estret. Els exigim fe en un sistema que sovint no compleix.

No us demano miracles ni diners fàcils. Us demano una cosa més difícil: tornar a construir un país on el temps jugui a favor de qui fa les coses bé. On perseverar tingui sentit. On el futur no sigui un privilegi.

Aquesta nit molts infants aniran a dormir amb la il·lusió intacta. El que no hauríem de permetre és que, quan creixin, descobreixin que desitjar ja no serveix de res. Perquè un país que obliga els joves a apostar-ho tot no és valent. És un país que ha deixat de saber esperar amb ells.