DEP Planellades

Em sap greu per ell. I encara més per nosaltres, perquè gaudir d’un espai de sàtira diària a la premsa andorrana en plena era de crisi del periodisme era un luxe asiàtic, sobretot perquè en Planellas –com a bon dentista mainstream– em sembla un ninotaire brillant nou de cada deu vegades, una ràtio altíssima en un ofici tan arriscat. Ja no queda, però, fil per estirar. Entre tots li haurem fotut la feina al bo d’en Jordi: com a país, hem esdevingut una caricatura i, per tant, ja no som caricaturitzables. És allò de la realitat que supera la ficció o de la ridiculesa que supera la satirització. Ens hem passat el joc per totes les bandes. Ens hem passat anys maldant per desfer-nos de l’estigma de l’etiqueta de paradís fiscal –merescuda i aprofitada durant molts anys, injusta i inapropiada aquests darrers temps– per recuperar-lo ara de la mà d’uns youtubers que ens ho fan semblar –i ja sabem que qui mana al món actual són les aparences–. De fet, hem passat de ser un paradís fiscal de segona divisió a un de quarta regional que ni tan sols l’és però sense saber evitar de ser percebuts com un de primera. També hem maldat durant molts anys per lluitar contra aquella imatge que deia que Andorra és un carrer i hem acabat transformant-la en la seva versió més grotesca: ara som un carrer... de franquícies. Però no, és injust, exagero, perdoneu, hem fet molts esforços per ser molt més que un carrer, hem fet de la nostra natura un parc d’atraccions i no hi ha zona comercial del país que no tingui el seu propi Fandeworning Chupiguaying Festival o la seva Supermasters Superhiperincredible Experience, tot i que això no hagi servit per evitar que l’experiència més viral que produïm són unes cues llarguíssimes (que inclouen, això sí, una experiència immersiva de discussions entre botiguers i intervencions policials) perquè la gent pugui gravar-se mentre un venedor de creps catalanòfob l’insulta. Com a metàfora del nostre model actual és simplement brillant. Insuperable (no t’hi escarrassis, Planellas, que no te’n sortiràs: Game Over). La cirereta del pastís és que tot això passa mentre els discursos de bona part dels nostres representants ens diuen que som o que aspirem a ser líders, capdavanters o referència mundial en un munt de mandangues. Jo com a mínim em taparia una mica.