Jugant al Monopoly
Recordo de petit les tardes plujoses que passàvem a casa jugant a jocs de taula que ens entretenien una bona estona. Recordo, entre d’altres, el joc del Monopoly, on guanyava el jugador que més propietats i riquesa tenia acumulades, i perdia el que es quedava enfonsat en la misèria més absoluta, no quedant-li més opció que haver-se de retirar. Les opinions de les persones del carrer no comptaven, eren mers elements col·laterals necessaris per fer créixer la riquesa d’un mateix fins a acabar amb tots els bitllets de la banca, com tampoc comptava la penúria de la part més ensorrada per un sistema de mai acabar.
Primer s’iniciava el joc amb voltes i voltes que multiplicaven els diners tot comprant propietats. Només es temia de no caure retingut a la casella de la presó o en altres caselles d’altres propietaris, que esperaven veure com els havies de pagar. Mai sentia cap jugador que digués abans de jugar: “Podríem definir el tipus de societat que volem”, mai.
Per una banda, els jugadors generaven riquesa perquè construïen propietats, casetes de color verd o hotels de color vermell, que incrementaven el valor de les propietats, però no hi havia cap element mediambiental, ni de polítiques de creixement que definissin en quin model de societat volem viure, ni fins on volíem mantenir un creixement desmesurat, ni com es preservaven els drets elementals de les persones de classe mitjana que de mica en mica anaven caient en una lenta pobresa que mai els faria rebrotar.
Un dia o un altre, el joc del creixement desmesurat s’acaba com totes les bombolles immobiliàries, per manca d’atractiu del mateix sistema, perquè la banca es queda sense més bitllets, perquè el que perd queda tan escurat que només li queda retirar-se del tauler de joc o marxar del país, per esgotament d’un sistema de creixement anòmal i finit que finalment perd tot atractiu, per no haver pensat abans en les infraestructures necessàries, ni en la suficient planificació de les necessitats bàsiques i mínimes per viure amb qualitat i, en definitiva, per no haver pensat entre tots en quin model de país volem viure, un sistema que com el Monopoly acaba menjant-se a si mateix... Si us plau, repensem les regles de joc!