El dia de la marmota

És una gran oportunitat que no es pot menysprear de poder publicar aquesta columna avui, l’últim de l’any, o sigui el millor moment per desitjar als fidels lectors i també als altres un feliç any nou i que puguin veure complerts tots els seus desitjos. Tal com és costum, demà serà el primer millor dia de l’any, aquell durant el qual prendrem unes decisions que, sense cap dubte, canviaran la nostra vida. Deixar de fumar per als uns, entre els quals m’incloc, anar al gimnàs amb regularitat i moltes altres coses de tota mena que ens han de portar cap a una vida sana i harmoniosa.

Així, podrem somiar durant aquest dia. Però l’endemà s’encetarà el compte enrere que per als uns s’acabarà cap al 10 del mateix mes i per als més voluntariosos cap al 20, moment en el qual, com ho fem també habitualment, dipositarem amb cert remordiment aquests deliciosos propòsits al calaix principal de l’armari dels somnis, el de les decisions que no es porten mai a terme. I això fins a l’1 de gener del 2027, durant el qual tornarem a obrir aquest maleït calaix uns quants dies, o sigui de l’1 al 20, seguint el patró dels anys anteriors. Sembla com si, actuant així, ens transformem en partícip i actor d’aquesta fantàstica comèdia romàntica, inspirada del mite de Sísif, que continua encantant els seus nombrosos espectadors des de l’any 1993. Si bé aquest famós dia de la marmota se situa a la pel·lícula el 2 de febrer, nosaltres l’hem desplaçat a l’1 de gener, en el qual, doncs, proclamem incansablement i amb convicció que modificarem els nostres hàbits més perjudicials per portar-nos bé. I, evidentment, no complim i no arribem a sortir d’aquest cercle viciós i tancat que malauradament ens fa goig.

En tot cas, ens podríem inspirar del final feliç d’aquesta obra, en el moment en què Bill Murray decideix, per extreure’s d’aquest malson, posar-se al servei dels altres, deixant de banda el seu egoisme, tret principal del seu caràcter i del de molts de nosaltres. Ara bé, sense anar tan lluny, intentem almenys traspassar aquesta fatídica barrera del dia 20 i, per fi, persistir de valent amb els nostres propòsits més sans. I si no hi arribem, el calaix de les esperances perdudes es tornarà a obrir.