Andorra davant el mirall

Les dates nadalenques són, tradicionalment, temps de balanç. Mentre els carrers s’omplen de llums, visitants i activitat comercial, el país també hauria d’aprofitar aquest moment de pausa aparent per mirar-se al mirall i preguntar-se cap a on va. Andorra tanca un altre any d’intensitat econòmica i demogràfica, però la pregunta clau ja no és quant creixem, sinó com i a quin preu. El creixement sostingut de la població, turisme i construcció s’ha convertit en una dinàmica assumida, gairebé inevitable. Tanmateix, aquest ritme accelerat mostra cada cop més signes de tensió. L’accés a l’habitatge s’ha transformat en un problema estructural, els serveis públics treballen sovint al límit i el territori, que és finit, suporta una pressió constant que posa en risc l’equilibri ambiental i social. A tot això s’hi afegeix una sensació creixent de desconnexió entre les decisions polítiques i la realitat quotidiana de molts ciutadans. Aquestes festes, mentre compartim taules plenes i bons desitjos, molts residents viuen amb la incertesa de no saber si podran continuar vivint al país que ajuden a sostenir. Persones que treballen en sectors clau, com la sanitat, l’educació o els serveis, es veuen obligades a replantejar-se el futur davant l’augment del cost de la vida. El contrast entre l’Andorra que es ven com a model d’èxit i l’Andorra que es viu cada dia és cada vegada més evident. No es tracta de rebutjar el progrés ni de caure en discursos alarmistes, sinó d’assumir que el model actual necessita una reflexió profunda i valenta. Un país petit no es pot permetre decisions improvisades ni polítiques a curt termini. Cal planificar millor, regular amb criteri i garantir que el desenvolupament econòmic vagi acompanyat de cohesió social i sostenibilitat real. El canvi d’any no pot quedar-se en una simple llista de bons propòsits. O Andorra afronta de manera decidida els límits del seu creixement, o el relat d’èxit acabarà sent una façana buida. Continuar ajornant decisions estructurals només farà més costosa la correcció futura. El veritable repte no és créixer més, sinó decidir si volem continuar sent un país habitable, just i reconeixible per a les generacions que vindran.