Quins nassos!

L’any acaba el proper dimecres i l’home dels nassos esdevé un personatge incardinat a la llegenda centenària. Aquell dia, en té tants com dies té l’any. Més ben dit, com li’n resten. Es tracta d’una tradició viva en regions com ara Catalunya, la Comunitat Valenciana o La Rioja. Tan sols se’l pot veure, però, el dia 31 de desembre. Sobretot pel fet que el personatge mitològic té –com tots els humans– un sol nas. Per tant, bé podria ésser-ho qualsevol de nosaltres. Explicar el conte a la mainada i reviure’l al carrer generen joia i entusiasme entre els més menuts. S’imaginen un paio del tot estrafolari i despindolat. Fins al punt de no aturar-se a rumiar que, justament el dia 31, només resta un sol jorn per al tancament de l’any. Les cercaviles tenen un to desenfadat i lúdic. Van encapçalades per la figura destrempada d’un capgròs entregat a la gresca. El món s’entesta a tenir massa visions d’amargor i tristor. Lluny de l’empenta que ens proporciona una alenada de conya i esperit cofoi davant la vida. Veure-la des d’un prisma negacionista projecta un tarannà que no s’avé gens amb un tel de motivació. L’experiència d’allò que la llengua llatina ens expressa mitjançant la dita del “gementes et flentes in hac lacrimarum valle”. Bastint un rialler joc de paraules, goso transcriure que té nassos  –i fins i tot delicte–  que ens hàgim de deixar guiar per ments obtuses. Les qualifico així quan veig dirigents polítics i figures mediàtiques del món que ens toca viure que no aporten res. Ja no es tracta de viure de forma fugissera, poruga i tètrica davant els avatars de l’experiència que ens toca assumir. En aquest sentit, recordo una frase antològica del mite Charles Chaplin: “Un dia sense riure és del tot perdut”. En cloure un any que ha estat especialment dur, em sento obligat a esperonar l’ànim dels lectors. La tramoia que es desenvolupa entre les bambolines del nostre pas per “eixe món” ens demana no acovardir-nos. Mai no podem permetre que el cap s’enterboleixi amb dèries que ens enfonsen en la filosofia de llençar la tovallola. Amb força nassos i amb pebrots, hem d’ésser capaços d’ensumar que “la vida és bella”, malgrat tot. Ací recordo  –amb molta estima– el guió d’un film d’en Roberto Benigni, de 1998. Ha plogut molt d’aleshores ençà. El seu missatge, emperò, segueix del tot vigent.