Pessebre Vivent d’Engordany
El Pessebre Vivent d’Engordany neix de la mà d’Esteve Albert, un polifacètic promotor cultural, a mitjans dels anys cinquanta amb una pervivència que no va anar més enllà d’una dècada. Els conflictes bèl·lics havien quedat enrere i a Andorra es manifestaven els neguits culturals d’una societat cada vegada més pròspera. Hi havia una identificació amb la llengua i cultura catalanes i el Consell General començava a atorgar ajudes oficials a les manifestacions culturals. L’any 1955, s’organitzava el primer curs internacional d’extensió cultural, amb la participació d’eminents professors dels països veïns. En el col·loqui del curs es va destacar la brevetat de la temporada turística al país, limitada als mesos d’estiu. Una de les propostes per millorar l’oferta va ser fer un pessebre vivent que esdevingués un atractiu per al turisme d’hivern. El 31 de desembre del 1955, s’inaugurava el Pessebre Vivent, sota el patrocini del Consell, Ràdio Andorra, el Sindicat d’Iniciativa i l’Esbart Santa Anna. Engordany va ser l’escenari escollit que va permetre trobar l’entorn adequat, amb només quatre cases rústiques entorn d’una plaça.
Era una representació popular entusiasta en què participaven més d’un centenar de persones de forma desinteressada, amb la seva actuació o amb l’aportació d’animals i estris. L’èxit del primer any i les dures condicions a què es veien sotmesos actors i espectadors van obligar, l’any següent, a la construcció d’una tribuna per aixoplugar el públic. A la representació assistien molts turistes catalans que aprofitaven per comprar la famosa olla de pressió, coneguda com a cocotte-minute, que incorporava una vàlvula de seguretat, màquines d’afaitar elèctriques, plats giradiscs, estris de plàstic de la marca Gilac, productes de llenceria, niló i perfumeria, i articles d’esquí, muntanya i càmping.
El Pessebre Vivent, concebut inicialment com a estratègia turisticocomercial, ha canviat el seu caràcter per esdevenir una manifestació estrictament cultural. Fa uns anys, el comú d’Escaldes l’ha recuperat com una activitat que forma part de la memòria identitària parroquial. Enguany ha tingut com a escenari la sala del Prat del Roure, un context que no té res a veure amb l’inicial, però que facilita el confort dels assistents.