Cunyada-cunyat

“I què fareu per festes, marxeu?”. Una estona abans de venir a casa a escriure l’article de diumenge, he fet un cafè amb un company. “Sí, hem llogat una casa rural amb uns amics. Fem el Cap d’Any allà. I vosaltres què?”, em demana. “Jo he d’aprofitar per escriure així que els dinars familiars de rigor i la resta de dies, a pencar”. La meva opinió del Nadal no té cap interès, per això podem matar el tema amb una simplificació banal i dir que el Nadal no m’agrada. El meu amic té un caràcter tranquil i té la gran virtut d’adaptar-se a tot sense fer escarafalls. Al seu costat jo soc un impacient. Doncs al meu col·lega li toca rebre a casa tota la família política, però el paio s’ho pren amb esportivitat. “Clar que és una feinada, però si tothom queda content, paga la pena”, diu. “L’única pega és la cunyada”, confessa amb certa amargor, “sempre acaba crispant les germanes o algú altre. Per sort, a mi ja no em busca. En trenta anys”, continua, “no hem fet un refotut dinar ni una celebració a casa seva”. Mentre l’escolto, penso que és el mateix que faig jo: amb l’excusa (certament dolenta) que no tenim fills, sempre anem nosaltres a casa dels altres i encara ho diem com si féssim un favor a la resta, que així no s’han de desplaçar. Al final li ho dic a l’amic. “D’acord”, concedeix, “però tu segur que portes algo”. Es refereix a una plata de menjar, crec; i com que tímidament faig que no amb el cap, busca alguna altra opció per disculpar-me: “O arribes una estona abans per ajudar a parar taula, no?”. I en la seva pregunta em demana que si no és així, que li digui una mentida per estalviar-se l’insult que em mereixo. “És que la meva mare cuina molt bé i sempre ho té tot a punt”, contesto. “Però jo soc un convidat agraït: trobo que sempre és tot molt bo i procuro no tocar la moral a ningú”. Això em salva de l’infern, suposo. Després d’acomiadar-nos, m’he adonat que per a alguns de casa jo potser soc com la cunyada del meu amic. És probable que per als meus cunyats i cunyades, jo sigui el cunyat (espai lliure per a l’adjectiu que el lector prefereixi). Segons el tòpic tots tenim un cunyat així i per tant, per pura lògica, també tenim moltes probabilitats que nosaltres siguem aquest cunyat (adjectiu) per als altres. Apa, bon Nadal.