Un carril més

És, segurament, l’exemple perfecte per il·lustrar com de despistats anem tots plegats amb la complexitat dels reptes de les nostres societats. Fa eons que es fan cues a la Massana, fa més o menys el mateix temps que els veïns de les valls del nord reclamen la famosa desviació massanenca i ara que sembla que la nova infraestructura comença a treure la poteta, sura en l’ambient una mena de triomfalisme tecnosolucionista que proclama la fi de les cues invencibles i un abans i un després per a la mobilitat de la parròquia, del país i de l’univers. I ja em sap greu aixafar la guitarra disfressat de pitonissa d’un oracle de tercera categoria, però, va, me la jugo: això no passarà. No dic que no veurem millores a l’avinguda Sant Antoni però sí que no podem esperar millores significatives en la mobilitat. Perquè no podem esperar d’una mesura els efectes màgics que se li pressuposaven quan va començar a reclamar-se. Perquè ni el túnel del Pont Pla ni el de les dos Valires van aconseguir-ho (sí la mitigació efímera, no la solució significativa). Perquè es desplacen (però es mantenen) els colls d’ampolla. O encara perquè ni aquí ni enlloc se solucionen els problemes de mobilitat amb un carril més (ni amb dos ni amb tres). De fet, en força casos, s’empitjoren i tot; al cap i a la fi, cada carril de més no deixa de ser un incentiu per agafar el cotxe. Se’m replicarà, però, que també s’han fet polítiques de foment del transport públic. Sí, i tant, i aquestes –tot i no suscitar (que curiós) titulars que proclamessin la fi de les cues, tot i que ens hi acosten molt més que una desviació– sí que van en la bona direcció. El problema, però, és que la cosa és encara més complexa i implica tocar moltíssimes més tecles. Les dels horaris comercials, les dels horaris escolars, les de la descentralització de les empreses amb més treballadors (començant pel Govern), les de la cultura de treball (sí, un teletreball ben estructurat és una política de mobilitat molt més potent que un carril més) i moltes altres encara. Començant per la tecla d’abordar els problemes complexos com a problemes complexos, d’enfocar-nos més a mitjà termini i d’avaluar més els efectes que les mesures. Llàstima, però, que les polítiques estructurals no s’inaugurin i no siguin mediàticament fotogèniques.