Desarborat

Durant uns quants dies estic sense mòbil i les sensacions són una mica estranyes. No s’acaba el món, ja que a casa i al despatx l’ordinador em permet connectar-me a la xarxa i fer les tasques habituals. Ho he pogut comprovar: el mòbil no és imprescindible.

Ahir vaig acompanyar un amic a fer-se una prova clínica i vaig quedar-me prop d’un parell d’hores esperant a la sala d’espera. Tothom mirava els mòbils, tret d’una senyora que esperava pacientment amb una carpeta a la mà. Hi havia una vintena llarga de persones totes mirant pantalles. Ningú llegia un llibre, o un diari.

Com que soc un home de recursos, sempre vaig preparat, porto una novel·la, edició butxaca, una petita llibreta i un bolígraf a sobre. Així que davant la contingència vaig treure els estris per escriure precisament aquesta columna. Agafo la llibreta, però a l’hora de buscar el boli, no el trobo per enlloc. Em quedo desarborat, una paraula del lèxic nàutic que m’agrada molt. No em desarbora la manca de mòbil, sinó la falta del llapis o bolígraf.

El problema té fàcil solució; li demano a la recepcionista si me’n pot deixar un, a la qual cosa accedeix amablement.

I, així, estic escrivint el que tu llegeixes al Diari.

Ara, diuen, tornen a estar de moda els telèfons mòbils que sols serveixen per parlar; és a dir, sense pantalla ni WhatsApp: aquells que fonamentalment tenen el teclat numèric i poca cosa més… no m’estranya, sobretot si tenim en compte l’extrema dependència que tenim d’aquests estris i de les xarxes on estem connectats… el dia que peti internet, tot anirà malament. Esperem que, de moment, no deixi de funcionar.

En el món actual, sembla més determinant l’accés a la informació que el poder de les bombes i de les armes.

Per acabar l’article, penso i escric que si hagués tingut el mòbil, potser en lloc d’escriure a mà l’hauria teclejat a les notes del telèfon, per estalviar temps i tenir la feina mig feta, però també en tinc els meus dubtes, perquè no ho acostumo a fer. El plaer d’escriure a mà no me’l treu ningú, i la seva mancança, en el meu cas, em desarbora, molt més que el possible accés a tot el que està passant. És la petita diferència entre el que sents i et surt de dins i el que t’arriba de fora o has d’anar a buscar.