Estampa

Llevar-se en diumenge abans que soni el despertador, amb la sensació infinitament agradable d’haver descansat com un nadó, i sentir l’escalfor esponjosa i densa sota el núvol de la manta nòrdica mentre a l’habitació, en comptes de l’habitual fortor que s’espesseix en la penombra, una pacífica indolència amanseix l’hora quieta. Sota els llençols, moure els dits dels peus com un ressuscitat que no es creu que torna a respirar i necessita comprovar que l’escalfor que flueix per dins dels turmells fins a sota les ungles és la seva sang i fa unes tímides temptatives abans de deixondir-se. Gaubar-se conscientment de la calma del dia de festa i concentrar-se a percebre el silenci que s’ha ensenyorit de la vall. Només un instant, molt lluny, se sent un cop esmorteït i una fricció que té ressonàncies metàl·liques. Encara mig adormit, sense la incessant escudella de paraules que gairebé sempre es cou a la tupina, el cos interpreta els senyals i sense que sigui una decisió conscient, s’incorpora, penja les cames del llit i deixa que les plantes dels peus sentin la fredor del terra, tot caminant descalç pel passadís en direcció al menjador, on es pot entrellucar una claror blavosa, freda i distant, que s’escola pel finestral del balcó i que traça una pàl·lida diagonal, fina i elegant com la corda d’un violí. Ha nevat. El tou de neu nova cobreix els llosats com una flassada plomosa i aplaca la duresa de la pissarra i la pedra, apropiant-se dels carrers amb la seva quietud silent. Només el rastre d’unes passes travessa el coster que puja del bosc i les petjades lleugeres, com notes mudes escrites al pentagrama, fan pensar en una guineu o un gat caminant sota la nevada amb agilitat callada. La nuvolada s’enretira i alguns bromalls queden atrapats als espadats i roquissars de les serres del nord mentre al sud la lluna, gairebé plena, llisca per sobre el perfil retallat de les carenes i la seva besllum puríssima enfosqueix els cims, els pendissos i les valls. Estampa congelada de desembre, quan ni tan sols les paraules s’han llevat. És l’hora més freda i quieta de la nit, on únicament palpita l’enyorança pels que ja no hi són. Només un monstruós Pare Noel que han plantat a la plaça esguerra l’escena amb les seves llumetes vermelles.