Formar per no fer

La paraula triada ja delata que no anem bé. Formació. De donar forma. De formatejar. Res de sentit crític, res d’aprendre. Per això caldria més temps, caldria integrar el que volem que s’aprengui en el magma de l’educació, i ja sabem que els nostres temps no són de xup-xup sinó d’accions immediates, que funcionin o que no funcionin, però que puguem fer check. I aquí les omnipresents formacions hi encaixen la mar de bé: són fàcils d’encarregar –són la versió precària de l’educació–, de distribuir –les pastilletes homeopàtiques del món educatiu– i de computar –la nostra canalla és capaç de x cosa? Ni puta idea, però els hem fet una formació. Check, doncs–.

Pitjor que el format i la filosofia d’aquests succedanis d’educació són les expectatives que dipositem en elles. Fiem una bona part dels hàbits saludables, les relacions socials no tòxiques, la salut mental, la salut reproductiva, la consciència ambiental o l’alfabetització financera dels nostres joves al que en puguin aprendre en un taller, en una xerrada o en una classe executada amb manual d’instruccions. Això fa de les formacions la via més mandrosa i més perversa de voler fer canviar la realitat. Perquè queda la mar de bé voler solucionar tots els problemes del món amb educació. El cas, però, és que no funciona. Per moltíssims motius molt ben documentats, com per exemple que la competència és ferotge i que dues hores de xerrada són un rival de cinquena divisió contra tota la resta d’inputs que rep un infant o un adolescent estàndard cada dia de la seva vida. No funciona i és pervers. Què carai ha de menjar saludable un nen d’una família monoparental en què el pare hagi de dedicar més de la meitat del sou a pagar un pis per molt que l’hi expliquin en una xerrada? El que necessita una família per menjar bé és molt més que una formació: són condicions de possibilitat. No funciona, és pervers i és irresponsable. I potser ja és temps d’abandonar el discurs aquell que responsabilitza els nens del nostre futur, prou ja de pensar que el futur millorarà perquè estem plantant llavors en forma de nens ben educats que ens faran millors. Cada generació té uns trenta anys per deixar el món millor del que l’ha trobat i el que ha de plantar són polítiques no curtterministes per fer-ho possible. La resta és deixadesa.