Bany de realisme
Durant dècades, s’ha volgut fer creure que la voluntarietat en els discursos i en l’acció política era condició suficient per aconseguir uns resultats òptims en tots els àmbits, i, en particular, l’econòmic. Una retòrica qualificada de profecia autocompleta o encara, per als francòfons, de mètode Coué, del nom del metge que pregonava que un pensament positiu feia part integrant i essencial dels tractaments mèdics. Així, no es posava en dubte que l’èxit dels governants residia essencialment en els seus discursos que sempre havien de comportar una important dimensió d’optimisme, de tal manera que la realitat es veuria obligada a plegar-se als anuncis i desitjos així expressats. Ara bé, tal com ho demostra l’experiència, la crua realitat s’acaba per imposar, tot i les imprecacions dels uns i dels altres.
Una de les principals i conegudes inflexions d’aquesta teoria va residir en la famosa frase de James Caville, estrateg de la campanya electoral del Bill Clinton, a l’any 1992: “És l’economia, estúpid”, que volia simbolitzar la primacia d’aquesta ciència en relació amb les promeses fantasioses d’altres candidats que pecaven de manca de realisme. Tot i aquesta evidència, uns anys més tard, s’ha tornat a canviar radicalment de direcció, amb l’emergència de la postveritat, imaginada per un altre mandatari americà, Donald Trump, durant el seu primer mandat. I continua de valent en el mateix camí, des de la seva segona elecció. Però forçós és reconèixer que, tot i les seves declamacions taxatives, i les pressions que imposa als seus socis comercials i a les agències encarregades de les estadístiques, aquesta crua realitat, que no agrada, s’imposa una vegada més i no s’aconsegueix els resultats anunciats amb fanfarroneria.
Constatem el mateix per moltes altres polítiques articulades per diferents estats que també intenten obviar les evidències. I així fins a casa nostra, on ens acabem d’adonar que els nostres projectes poden topar amb les estratègies o les conviccions d’alguns dels nostres veïns o companys de viatge. Una vegada més, ens veiem, doncs, en l’obligació ineludible de tocar de peus a terra i ser conscients de les realitats que ens envolten i actuar en conseqüència.