Sàdics

Si em caigués molt malament el vostre fill, faria el següent. Primer de tot, el separaria de vosaltres. Després el drogaria. Cada dia. Moltes hores. A l’estil químic clàssic i a l’estil de La taronja mecànica, rebentant-li el cervell per la via audiovisual. I després, em retiraria. No trigaria a fer-la de l’alçada d’un campanar i acabaria a la garjola o mort en alguna cantonada, cosa que la major part de la gent aplaudiria de manera entusiasta o continguda.

Des de fora, dec semblar un sàdic. Des de dins, no tant: suposo que els sàdics es troben a si mateixos la mar de macos. Com a mínim és el que ens passa a nosaltres quan validem amb la nostra inacció el sadisme col·lectiu que hem instituït a l’hora de pujar de manera col·lectiva la nostra canalla. Perquè, sí, ja teníem un model particularment assalvatjat de criança: l’invent aquest de l’adolescència occidental és objectivament un dels més violents de tots els sistemes que regulen el pas de l’edat infantil a l’edat adulta. Que sí, que no gastem això de mutilar genitals però quants nens se’ns queden pel camí només en forma de suïcidi? Pensem-hi. El cas, però, és que hem perfeccionat el model. Amb la reïficació de l’individualisme. Amb horaris impossibles, pares absents o cansats, incapaços de conciliar i de ser-hi. Amb escoles precaritzades i inestables. Amb una bona part dels límits esborronats i desballestats. Amb la infantilització dels joves. I amb bona part de l’educació moral subcontractada als mòbils que els estampem a la cara des dels primers biberons i que més tard els ensenyen a violar, els fregeixen el cervell, els aboquen a la irreflexió i a la recompensa immediata... I amb la cirereta. Perquè ara que el còctel ha fet efecte, ara que ha passat allò que no podia fer res més que passar, ara que tenim joves sense límits i absolutament sobrepassats, el que demanem són expulsions més contundents dels centres, rebaixar l’edat penal, mà dura. Hem tancat el cercle: els incapaços que no vam preveure els efectes ara som els incapaços que no veiem més enllà de les solucions punitivistes fàcils, immediates i individuals. Som els Estats Units fent la guerra als talibans que vam armar. La gràcia de l’Estat de dret era fer lleis que ens protegissin de la llei de la selva, no que la instituïssin. Però no en sabem més. Som uns sàdics incapaços.