El poeta de Roda

L’11 de novembre va fer 22 anys de l’adeu d’en Miquel Martí i Pol, als 74 anys. Quan tan sols en tenia 19, va emmalaltir de tuberculosi, restant enllitat durant un any sencer. Als 16, ja havia publicat el primer escrit, acreditant molt bones maneres i nivell. Fou en aquella època que es va deixar anar seduint per la lectura. D’una forma compulsiva. No em sorprèn gens, doncs, la fondària de la seva producció literària. Poc abans de fer-ne 40, fou diagnosticat d’una feixuga esclerosi múltiple. Cinc anys més tard, es veié obligat a jubilar-se per la via d’una invalidesa absoluta, plegant, per tant, de la fàbrica tèxtil on treballava. A poc a poc, de mica en mica, esdevingué el poeta català més llegit. Encoratjo que s’hi endinsin els qui no el coneixen. És del tot genial. Justament en un mes que recordem especialment els difunts, la riquesa immensa del seu Llibre d’absències sotragueja els cors. Fins i tot els més durs: “Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim que va anar marfonent-te / És vivint que puc pensar-te i fer-te créixer amb mi, fins que el silenci m’engoleixi com t’ha engolit per sempre / Si mor –i ha de morir– serà de cansament. I aleshores la nit n’engolirà les restes. Al fons del pou hi haurà, com sempre, estrelles”. La seva lectura m’ha permès redreçar la meva visió sobre la mort. Durant la infantesa, vaig tenir mestres que me la van vendre com un fet tètric. Tot no gira pas, però, en una visió poruga i negativa. Com a mostra o contrapunt, dues perles brutals del poeta de Roda: “dispersa i vehement, la vida és com l’abegot que brunz un sol instant... I es perdrà dins la tarda, no el riu solemne i dòcil que lliurarà les aigües a una mar que el faci perdurable / Alliberat de tota turpitud, sense seguici d’ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrere”. No és ben bé un filòsof. Els seus versos, tanmateix, són plens de moralitat. Són una eina fantàstica per a tots aquells que volem encarar millor la vida. També l’hora de l’adeu, la tristor, l’amistat i tota mena de sentiments que ens preocupen. En un món tan desmarxat i convuls, em plau proposar-lo com a ple garant d’una alternativa absolutameng vàlida en tot moment. Bona falta ens fa gent del seu tarannà. La vida té un altre color, sense cap mena de dubte. Amb un deix cofoi, esperançat, engrescador i il·lusionant... “Alliberem les barques de tanta orda inútil. Hi ha grans rius que ens esperen.”