Robot

Fa uns anys, quan va començar l’època dels xips i els semiconductors que ho arreglen quasi tot, pensava que aviat em podria comprar un cotxe, o més aviat llogar-lo, i desplaçar-me d’un lloc a un altre sense conduir, només donant l’ordre al sistema o al navegador, que escolliria la via més ràpida i segura, sense risc d’accidents i amb tota la comoditat del món. Sentiria una veu encantadora i amable que m’informaria de la meteorologia, les condicions de trànsit i carretera, i el temps de trajecte, entre altres coses com, per exemple, si volia estar en silenci, escoltar música o xerrar amb alguna persona real o fictícia. És cert que s’han fet grans avenços; hi ha ciutats que tenen flotilles de taxis autònoms, però el sistema sembla que encara no és prou fidedigne, o fiable al cent per cent, i el model no acaba d’arrencar. Deu ser més difícil del que semblava prendre decisions correctes, en cas de possible col·lisió amb humans que condueixen desbocats... Avancem, però a poc a poc; més lentament del que pensàvem. Escric això perquè a la Xina el robot AgiBot A2 ha caminat durant tres dies seguits, establint un nou rècord Guinness (es veu que també s’apliquen a aquestes màquines) per cobrir un total de 100 quilòmetres (la mateixa distància que hi ha d’Ordino a Berga, tot passant pel túnel del Cadí). Tota una fita robòtica. Ara bé, el veus caminant als vídeos que s’han publicat i, de moment, és més aviat una mica maldestre. Pel que diuen, va respectar totes les normes de circulació, demostrant que si bé encara estem lluny dels replicants de Blade Runner, si es tenen en compte aquestes prestacions i l’aparença real d’alguns robots fets amb silicona, d’ací a unes dècades els confondrem amb els humans. Sempre he pensat que m’hauria agradat viure aquesta possible confusió: esbrinar si qui tens al davant és real. Tot i que, en certa manera, també passa una mica actualment. De vegades et trobes amb persones que sembla que vinguin d’una altra dimensió o d’un planeta llunyà. Tenia raó Roy Batty, el replicant de Blade Runner, poc abans del final, quan ens deia que havia vist naus d’atac en flames a l’esquena d’Orió; que tots aquests moments, com els que nosaltres vivim, es desfaran en el temps com llàgrimes en la pluja.