Quan falta gent per tirar endavant

Durant massa temps s’ha repetit una idea injusta i simplista: immigració igual a delinqüència. És un relat fàcil, útil per a qui vol agitar la por, però que cau quan es mira la realitat de prop. I la realitat, a Andorra, és clara. La immigració no és un concepte abstracte. Té noms, té històries i fa feines que sostenen el país. Si cada matí es poden obrir restaurants, si els hotels atenen visitants i si les pistes funcionen amb normalitat, és gràcies a les persones que venen a treballar. Amb una natalitat baixa, un mercat laboral petit i necessitats estacionals molt altes, la immigració no és un problema. És la solució que ja tenim i la que necessitarem encara més.

Aquest hivern, la restauració i el turisme tornaran a topar amb la manca de personal. No és per manca de previsió ni de planificació local. És l’efecte directe de les polítiques migratòries restrictives dels països veïns, empeses per discursos que converteixen el foraster en sospitós. Mentre a fora tanquen portes, aquí les hem d’obrir si volem mantenir el país en marxa.

Aquest clima de recel també ha entrat en el debat sobre l’Acord d’Associació amb la Unió Europea. A hores d’ara, el marge per renegociar el text és nul, i per això la discussió s’ha reduït a un sí o un no a Europa. Tot i així, alguns continuen alertant d’una suposada saturació laboral, però obliden que avui, sense immigració, molts negocis senzillament no operarien. El que hauria de preocupar-los no és que arribi massa gent. És que en falti.

A més, el país té una base demogràfica insuficient per garantir el futur de les pensions. La piràmide està invertida i això no es resol sense nova població activa. Negar aquesta evidència és fer veure que el problema no existeix.

Per tot plegat, és urgent deixar de veure la immigració com una amenaça i entendre-la com el motor econòmic i social que és. La gent que arriba no treu res. Aporta. Fa possible que Andorra funcioni, que l’activitat es mantingui i que el país tingui futur.

La pregunta de fons és simple: volem un país encallat en la por o un país que reconeix amb realisme i gratitud els qui hi treballen? La resposta també hauria de ser simple.