Prou!

“Si creus en els somnis, ells es crearan.” Podria ser una tassa destinada a un amic invisible al qual no li dediques gaire estona. O una enganxina amb una gramàtica discutible per a la coberta de l’agenda d’un adolescent. Però no, és el reclam de l’acte públic amb què s’omplirà el Centre de Congressos per commemorar el Dia internacional de les persones amb discapacitat. I, ei, prou. Prou, si us plau! Prou, en general, d’aquests discursos que sota l’aparença del bon rotllo i dels bons desitjos són extraordinàriament tòxics i perversos. Prou, sobretot, perquè són falsos. Perquè no es crea cap somni perquè hi creguis. Perquè no et passa tot allò que desitges. No passa. Quan passa, és casualitat (i és l’excepció, una excepció publicitadíssima, però no la norma). Quan passa, són d’altres factors que ho expliquen. Però això no ven i no fa embutxacar-se una pasterada a tots els venedors de fum que guanyen diners amb els seus discursos de pensament màgic. I sí, els poso a tots al mateix sac: al que et ven la falsa meritocràcia com a clau de l’èxit, al que et ven el reiki o les pastilles de sucre, al que et diu que pensis molt fort en allò que vols aconseguir i al que et diu que amb la seva dieta miraculosa o plantilla d’exercicis seràs un sex symbol. Tots ells viuen de vendre’t una cosa que saben que no és certa per a benefici propi i per a perjudici nostre. Perquè que tothom cregui en el que vulgui, però que no tothom pugui vendre el que vulgui. Perquè, tornem-hi, és d’una violència simbòlica molt perversa. Perquè al que no se li compleixin els somnis, al que no aconsegueixi reduir quilos amb un programa que no està fet per al seu metabolisme, al que acabi amb una metàstasi i al que acabi amb fracàs escolar, el farem sentir culpable (per no haver lluitat prou, per no haver cregut, per no haver fet prou burpis), el farem sentir individualment culpable d’un problema que o bé tindrà causes de desigualtat social o bé causes genètiques o bé un fort component d’atzar. Revictimització. I, insistim-hi, a benefici d’uns quants. Estafa, doncs. I ja que no semblem predisposats a perseguir-ho, com a mínim no ho patrocinem. No té cap sentit que demanem separació entre Estat i Església i que, en canvi, ens sembli bé que promocionem el que no són més que creences i actes de fe amb un negoci al darrere.