Un model sostenible?

L’evolució comercial de l’eix de Meritxell i Carlemany fa temps que marca el ritme del país, però l’aposta actual per concentrar-hi cada cop més projectes està generant un model econòmic desequilibrat. El futur centre previst a l’antic Monsa, que obligarà a tancar negocis amb anys de trajectòria, és un pas més en aquesta línia: un altre edifici de grans dimensions en un mateix corredor que no para de créixer mentre altres zones comercials del país s’apaguen.

El missatge és clar: qui pot pagar els preus desorbitats de la zona –grans cadenes internacionals amb múscul econòmic– s’hi queda; qui no, desapareix. Aquesta dinàmica fa cada vegada més difícil mantenir un teixit comercial divers i arrelat, aquell que dona vida als barris i estructura una ciutat amb identitat pròpia. Però hi ha un element encara més decisiu: el canvi en els hàbits de consum. Cada any augmenta el nombre de persones que compren per internet i la tendència és global, sostinguda i irreversible.

Davant d’això, sorprèn la convicció amb què el país continua apostant per multiplicar metres quadrats comercials, com si el mercat fos il·limitat i com si el futur del comerç físic depengués només de tenir més espai disponible. Costa imaginar que un territori tan petit pugui suportar tants megacentres tan junts, competint per un mateix perfil de client i en un context en què cada vegada és més fàcil comprar sense haver de trepitjar el carrer.

L’impacte és doble: d’una banda, es reforça un únic eix i s’abandona la resta; de l’altra, es construeix un paisatge econòmic que pot quedar sobredimensionat en pocs anys, quan el consum digital tingui encara més pes. Malgrat els discursos sobre modernització i dinamisme, apostar-ho tot a un únic punt geogràfic és una estratègia poc sostenible a mitjà termini. Cal una visió més àmplia, que entengui que el futur del comerç requereix diversificació territorial, protecció del comerç de proximitat i una adaptació real als nous hàbits de consum, no tan sols la proliferació constant de projectes.