La comoditat d’un autoengany

Sovint ens agrada repetir que Andorra té un impacte insignificant en el mapa global de les emissions de CO2. És una frase còmoda, gairebé una excusa col·lectiva que permet evitar decisions incòmodes. Però quan deixem de mirar el món i ens mirem a nosaltres mateixos, la imatge és molt menys tranquil·litzadora. La major part de l’activitat del país es concentra en un territori ridículament petit. Això crea una densitat de població i de mobilitat que supera, de llarg, la de molts països considerats superpoblats. En altres paraules: la nostra petita contribució global es converteix en una enorme pressió a escala local. I aquesta pressió, per molt que no agradi, és el que respirem cada dia. És igual de revelador observar les emissions per càpita que superen la mitjana mundial, i això sense calcular tot allò que externalitzem. L’electricitat importada, el trànsit que generem, els productes que consumim. Tot això suma, i molt. Però preferim passar-hi de puntetes, com si reconèixer-ho fos una amenaça i no el primer pas per solucionar-ho. El més preocupant és la narrativa d’autocomplaença que s’ha instal·lat: “No som prou grans per fer mal”. Aquesta frase és tan falsa com perillosa. En un país de valls, on la contaminació s’acumula i la circulació es converteix en un coll d’ampolla permanent, la qualitat de l’aire no és una teoria climàtica, és un problema de salut pública que molts ignoren fins que els toca de prop. També és simptomàtic que les mesures realment transformadores sempre s’ajornin. Apostar per un creixement sostenible, reduir la dependència del vehicle privat, generar energia local o planificar urbanisme amb criteri ambiental són decisions que es discuteixen eternament però que s’apliquen amb una lentitud desesperant. I mentrestant, cada any lamentem la contaminació, però continuem fent exactament el mateix. La veritat és que Andorra podria ser un exemple de gestió ambiental valenta, però massa sovint es conforma a ser un espectador passiu. I aquesta passivitat té un cost, aire més brut, territori més vulnerable i un futur menys sostenible. Assumir la realitat no és un exercici de catastrofisme; és d’honestedat. I d’honestedat, en aquest debat, encara en falta molta.