Poderoso caballero

Haurem d’acostumar-nos-hi. La nova Andorra, la dels nous rics que no arriben per gaudir la nostra manera de viure sinó per pagar menys impostos que a casa seva, està transformant a marxes forçades el nostre dia a dia. I els canvis no només es perceben quan les portes del “zoo” s’obren i apareixen els lambos de colors llampants –no fos cas que passessin desapercebuts–, sovint encallats en les nostres tan andorranes cues, sinó que els canvis també es veuen en usos i costums que fins fa poc hauríem considerat impensables, com ara modificar la façana de l’edifici “perquè la terrassa és meva”, aprofitar la frontera per provocar obsessivament el govern veí a viva veu o, per completar el quadre, convertir les nostres fins ara bucòliques valls en escenaris d’onlyfaners i fauna semblant. I en pocs anys, aquella Andorra que s’obria al món amb la voluntat de convertir-se en un mosaic de clústers empresarials, una Andorra que volia atraure petites empreses d’èxit, i amb elles l’R+D, el know-how i el talent que necessitaven les nostres pròpies empreses per enlairar-se, ha acabat convertida en una simple parada de pas per a pseudocreadors sorollosos, instal·lats aquí com podrien estar a Xipre, Dubai o qualsevol illa perduda del Carib. La diferència? Que aquí, a més a més d’estar a prop de casa seva, no només alteren la fesomia del país i la seva imatge a l’exterior, sinó que en alguns casos s’atreveixen fins i tot a qüestionar la llengua, així com les lleis que ens regulen. No tots els youtubers són així, evidentment. Però potser ha arribat el moment d’admetre que alguna cosa no ha funcionat. I si algú havia imaginat que Andorra podria esdevenir la Mònaco dels Pirineus, només cal passejar per Montecarlo i, amb sort, poder trobar-s’hi tenistes, pilots de Fórmula 1 i figures internacionals. Mentre per l’avinguda Meritxell o la Carlemany podem topar-nos, amb una mica de mala sort, amb més d’un cantamanyanes vingut d’Espanya; alguns, fins i tot, amb denúncies per estafa. “Poderoso caballero es Don Dinero”, diu la dita castellana: potser és hora de preguntar-nos què estem disposats a deixar que compri.