Fes

El meu jo fan es passaria aquesta i les següents trenta columnes explorant les mil i una coses que em suggereix i que he vist (i que evidentment només jo he sabut veure, què us penseu!) en el nou disc de la Rosalía. El meu jo habitual, però, em diu que deixi la crítica musical per als qui en saben. Les condicions de l’armistici (que difícil és aguantar-me...) em permeten, però, estirar un dels fils que més lliguen amb les coses amb què trastejo habitualment per aquí un dissabte qualsevol. Un dels elements centrals del disc és la fe –la coberta és un espòiler generós en aquest sentit–. Més que l’efecte, però, aquí m’interessa la causa. La tria no és un caprici. Després de dissertar des de l’autoficció sobre la toxicitat de la fama (a Motomami) i sobre les aventures i les desventures lligades a l’amor líquid i (Lux vindria a ser això), una noia de 33 anys ens diu que l’única manera que ha trobat de salvar-se és amb la fe. I... ostres, tu, sí, parlem-ne durant hores, sisplau! Primer de les causes. Perquè ja ho va dir des de l’inici el gran estudiós de la cosa (Max Weber) quan alhora que ens recordava com d’important era sortir de l’obscurantisme racionalitzant-nos, ens alertava que el desencantament del món que se’n derivava tenia conseqüències terribles. En bo d’en David Foster Wallace també ho recordava al seu magistral L’aigua és això quan ens feia veure que no creure en res no és una opció i que totes les alternatives a creure en déus, energies o mandangues per l’estil impliquen creure en el poder, en els diners o en el que és pitjor de tot (això ho dic jo): en un mateix. I crec que és això el que li passa a la Rosalía, que en aquest món d’egoisme, de consumisme i de tants ismes perversos, creure en un déu no li sembla la pitjor de les opcions. No és la meva via, a mi només em surt creure en la comunitat com a salvació, però ja em diràs qui soc jo per jutjar les estratègies de ningú en aquest campi qui pugui a què ens veiem abocats. Però és que a més la seva fe és tan sincrètica i tan compatible amb tot el que li don la gana, que escolta, tu, no em sembla un mal model, un model tan interessant si més no com la fe light i no invasiva del nou alcalde de Nova York, perquè sí, l’islam també és compatible amb una pràctica no totalitària, per molt que li pesi a tots els sectors interessats a amagar-ho.