Segons la gent, l’encens

Dit en llatí ens treu molt millor de dubtes: Ut digna est facies honoratur. En certes funcions religioses, un acòlit acosta la naveta al turiferari que duu el celebrant. És aquest qui pronuncia la frase. En sentit figurat, es fa servir arran de la distinció envers qui tal vegada no n’és mereixedor. Mig segle enrere, hi havia una dita que s’ha anat perdent: “Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell, i a Granollers, us prenen els diners.” En altres indrets, el símil podia ésser: “A Arbúcies, són gent d’astúcies. A Breda, tenen mala art. A Sant Celoni, dimonis i, a Hostalric, són cremats.” “A Palau, són boniquetes. A Sentmenat, ja no ho són tant. A Caldes, les rovellades. I a Sant Feliu, la flor del ram”… Heus ací algunes expressions populars que em fan creure que el món perd pistonada. Sense negativisme, crec que la gent adulta mostràvem uns valors uniformes de més educació. A hores d’ara, tot es dilueix. El llindar entre el correcte i allò que és de signe contrari no es veu. Per exemple, els catalans tenim fama d’estalviadors. O els manyos, de cabuts i tossuts. Més d’un dirà que es tracta d’estereotips discutibles. No li trauré una part de raó. Tanmateix, l’objectiu final de la meva reflexió d’avui pretén fer una crida. L’oriento a recuperar signes identitaris que ens distingien millor com a col·lectiu. En aquest punt, sortint al carrer, massa vegades m’he de posar una bena als ulls, amb molta pena: gent que crida o renega, contenidors de brossa regirats (amb les deixalles pels voltants), patinets circulant per allà on és prohibit, cotxes no respectant els mínims de velocitat, saltant-se semàfors, jovent que torna de marxa cridant de matinada els caps de setmana, etcètera. És aquest el món real que volem? Tot s’ha d’arranjar mitjançant la garrotada d’una multa? Potser predico al bell mig del desert quan advoco per un retorn a costums i tradicions ancestrals que eren cabdals? Per començar, cal exigir –a la nostra classe política– que faci per rebaixar la tensió dialèctica del seu debat. Tot rau en una crispació eterna. Aquest estil no ens mena enlloc. Tot i que es pot canviar abans una muntanya que un mal geni, no podem pas abaixar la guàrdia. Ja ho deia Confuci: “Respecta’t a tu mateix i els altres et respectaran.” Aquesta és la mare dels ous! El respecte és un sentit únic. Si el vols, abans l’has de donar. És hora, doncs, d’anar posant fil a l’agulla! I els primers que haurien de donar exemple són els nostres polítics.