Pisos rusc

Quan una societat arriba tard a resoldre un problema, sempre acaba corrent. I quan es corre, s’acostuma a improvisar. Per això, en alguns indrets, per resoldre l’urgent manca d’habitatges, s’ha optat per construir a tota metxa el que s’anomenen pisos rusc —aquests habitatges minúsculs fets dins d’edificis grans, subdividits i en espais reciclats—, que són exactament això: una solució contra rellotge per compensar anys d’inacció política. Després de dècades discutint sobre si calia construir més o regular millor, el mercat ha fet la seva feina: expulsar del centre de les ciutats els qui hi treballen, apujar els preus fins al ridícul i convertir l’habitatge en una mena de loteria sense premi. Ara, quan ja no queda marge, apareix la idea màgica: fer més espai dins del que ja tenim. A primera vista, la proposta té sentit: reutilitzar edificis buits, aprofitar estructures existents, reduir costos i oferir, finalment, alguna cosa assequible als qui només volen un lloc on viure. Es volen aprofitar aquelles oficines mai llogades, les naus industrials tancades per la crisi, els baixos comercials de l’extingit comerç de barri, els espais culturals que el món digital ha fet tancar, etc. Però, ai las, quina desgràcia: darrere de cada bona idea s’amaga el risc d’esguerrar-la. Perquè si els pisos rusc acaben sent contenidors de persones sense finestres ni ventilació, dissenyats només per encabir gent en espais cada cop més petits, potser no estarem resolent el problema, sinó traslladant-lo d’escala: passant de la falta d’habitatge a la falta de dignitat. Perquè si el futur que ens espera són els micropisos de 10 m² per 700 euros de París, o els il·legals de 30 m² anunciats a Espanya fins a un preu de 12.500 €/m², estem apanyats. El repte, doncs, no és tant fer més pisos com fer-los habitables. Que no siguin un pàrquing d’humans, sinó una oportunitat per repensar com volem viure i conviure. Si l’única resposta al col·lapse immobiliari és reduir la vida a una cel·la amb microones, potser el que cal revisar no és l’urbanisme, sinó el model de país. I ja que hi som, potser també podríem mirar què tenim a mà. A Andorra, per exemple, les valls són plenes d’assecadors de tabac: grans, buits, ventilats, al mig del camp. En alguns, ja s’hi van preveure finestres... Potser és una idea una mica esbojarrada, però... i si resultés que els antics assecadors fossin, en realitat, una oportunitat inesperada?