Hipocresia

La hipocresia és el tret més característic del nostre (pobre) debat públic sobre tot allò que orbita al voltant de la demografia. No fa gaire que és així –crec que fins fa una vintena d’anys la visió sobre la immigració combinava utilitarisme, paternalisme i acceptació genuïna d’una manera més honesta–, però ho és nítidament ara. No volem més immigració tret de la que necessito per al meu negoci, que és força. Això, agregat, conforma el nostre sistema de creixement demogràfic: els governs posen quotes per controlar el creixement, els empresaris els demanen que les augmentin, els governs les incrementen i els uns i els altres es queixen que entra massa gent. Sobre això mateix hem incorporat variacions interessants els darrers anys. Diem que necessitem un model econòmic que ens faci menys dependents de la necessitat constant de més mà d’obra, però no ens agrada cap de les alternatives que ho fan possible. Diem que al país ja no cap ningú més, però si ens tallen l’aixeta des de fora diem que és inadmissible. Seguim. Associem immigració a inseguretat, però no hi ha ni una sola dada que ho sostingui, ni aquí ni enlloc, però sobretot no aquí. I integració, ai la hipocresia amb la integració. Demanem als immigrants que s’integrin en la societat andorrana, però els muntem escoles britàniques als expats perquè se sentin com a casa i ja posats, hi portem els nostres fills, amb una estratègia que rima més amb segregació que amb integració. Els exigim, de fet, que s’integrin en una cultura andorrana que fa mig segle que va decidir que la paella era el seu plat típic per atraure més turistes i que ara ven shopping festivals, cirques du soleil i cycling Masters, tot en un anglès que la major part dels andorrans parlem de pena mentre exigim als nouvinguts un classista (i poc efectiu) B2 de català inassolible com a mínim per al 25% dels andorrans que no han acabat mai els estudis secundaris, tot plegat mentre vigilem a fons que no siguin estratègics a l’hora de casar-se quan no hi ha res de més estratègic a tota la història que el matrimoni. I la cirereta: ens omplim la boca que aquesta nova immigració en concret no ens agrada, però ens delatem quan admetem que el fet que no vingui la que es veu que sí que mola és perquè volen cobrar salaris dignes. Ovació!