Vandalisme sonor

Dissabte passat, a l’Auditori de Barcelona, vaig presenciar un incident tan irritant com –malauradament– massa habitual: mentre sonaven els darrers compassos del tercer moviment de la segona simfonia de Schumann, un telèfon mòbil va començar a repicar amb insistència. No es tractava d’una simple notificació, sinó del to d’una trucada que, a tot volum, va ressonar durant uns quants segons per tota la sala. La directora, Stephanie Childress, va saber mantenir el control i la concentració, però el moment va quedar inevitablement contaminat. Era, de fet, el tercer aparell que sonava durant el concert.

Tot i els reiterats avisos per megafonia abans de començar, ja és un fet excepcional assistir a un recital i no sentir cap telèfon. El mateix passa a l’òpera, al teatre, en conferències, al cinema... Per molt que es repeteixi la petició de silenciar els dispositius, resulta inútil. Fa anys que ens trobem davant d’una batalla perduda.

Aquestes situacions solen minimitzar-se, quan no hauria de ser així. Cada vegada que algú ataca físicament una obra d’art en un museu, la reacció social i mediàtica és sempre immediata i unànime. En canvi, una interferència acústica enmig d’una interpretació musical es percep com una distracció menor, tot i que l’efecte és igualment profund: la concentració dels músics i del públic es trenca, i la màgia del moment es perd i difícilment s’aconsegueix reprendre.

Diversos intèrprets han expressat públicament la seva frustració davant d’aquests episodis. Daniel Barenboim ha aturat concerts. Yuja Wang va respondre reproduint al piano la melodia del mòbil que l’havia interromput. William Christie va esbroncar algú del públic que acabava d’arruïnar una ària del Messies de Händel. Les seves reaccions tenen en comú la defensa del dret al silenci com a condició indispensable per a la música en directe.

Potser caldria començar a qualificar aquest comportament pel que realment és: una forma de vandalisme sonor. No danya objectes, però destrueix atmosferes. No deixa marques visibles, però altera irreversiblement una experiència. L’única solució que hi veig és desenvolupar una intel·ligència artificial que ensenyi al mòbil a callar quan toca. Perquè si ens hem de refiar de la intel·ligència natural de certs usuaris, millor quedar-se a casa escoltant Schumann en un equip d’alta fidelitat.