A les tres seran les dos

A les tres seran les dos podria ser el títol d’una novel·la experimental o d’un llibre de poemes. Però a les tres seran les dos, en lloc de ser un bon títol, és el mantra del cap de setmana perquè hem hagut de canviar l’hora. A les tres seran les dos ―insisteixen― i no a l’inrevés. Ara mateix algun lector despistat hi acaba de caure i entén per què s’ha desvetllat tan d’hora i verifica si els rellotges de casa han canviat automàticament. Durant uns dies, els més desvagats tindran desparellada l’hora del cotxe, del forn o del rellotge de piles de l’oficina. A les tres seran les dos ―han advertit infatigablement― però ningú ha donat consignes clares de què havíem de fer quan tornéssim a passar per les tres i a mi em sembla que hauria calgut deixar un missatge clar al respecte per evitar que ningú quedés atrapat en un bucle temporal fins a la primavera. A les tres seran les dos fins i tot per als qui no porten rellotge. A les tres seran les dos per als rellotges de luxe, per als rellotges intel·ligents, per als rellotges d’agulles i també per als rellotges dels campanars. Com deuen canviar l’hora al Big Ben, al rellotge astronòmic de Praga, al de Zuric o al de la Puerta del Sol? Imagino brigades d’operaris amb granota blava i casc, equipats amb frontals, entrant de nit a les entranyes dels rellotges monumentals i violentant els seus engranatges fent-los retrocedir una hora a tota velocitat. En algun moment algú coordina les operacions simultànies arreu del planeta per sincronitzar-los? A les tres seran les dos i serà com si haguéssim viatjat enrere. A qui l’operació l’atrapi a l’avió, sobrevolant els fusos horaris, se li sumarà un jet lag afegit i segons la direcció, el viatge passarà millor o a l’inrevés, s’allargarà com si hi hagués una retenció al cel de la nit. Hi ha un lloc al món d’allò més curiós: les illes Diomedes al mig de l’estret de Bering, entre Sibèria i Alaska. L’illa petita és americana i la gran constitueix el punt més oriental de Rússia. Separades només per quatre quilòmetres, a l’hivern l’Àrtic es gela i es pot passar a peu d’un país a l’altre. Però les convencions dels fusos horaris fa que estiguin separades per més de vint hores. Entre les dues illes neix el dia. Això diuen. Cada dia a la mateixa hora.