Sense comentaris

Tracto d’escriure una columna senzilla; parlar de temes que puguin interessar el lector, absolutament deslligats dels comentaris que puguin aparèixer a l’edició digital. Si escric un article sense comentaris posteriors podria pensar que no interessa a ningú; en canvi, ja fa temps que la sensació és a l’inrevés: quasi millor sense comentaris.

La raó és ben simple. Si els cometaris són positius, t’inflen l’ego i resulten perillosos.

Si, per contra, són negatius, en un gran percentatge entrem, de vegades, en el terreny de les desqualificacions personals, i, d’altres, en comentaris xenòfobs, no contra mi, sinó contra col·lectius i maneres de pensar que no encaixen amb la mentalitat de qui fa el comentari. Els llegeixes i moltes vegades penses que hi ha gent que pentina el gat, i que no sap com entretenir-se. O que té per costum crear polèmica allà on a l’autor ni li ha passat pel cap. Moltes vegades aquesta mena de comentaris provoquen un debat intern, absolutament deslligat de l’article, on cadascú diu la seva, i a veure qui la fa més grossa. No m’agradaria ser la persona que des del Diari d’Andorra decideix si es publiquen o no...

Fa temps n’estava pendent; fins i tot en contestava alguns. Ara, ja no tant, tot i que la curiositat, tampoc puc negar-ho, sempre et reclama, però m’abstinc de contestar, sigui per agrair, defensar o aclarir una posició. Al cap i a la fi, estem en el terreny de l’opinió, on quasi tot és permès. I, això sí, subscric, en sentit literari, la famosa frase del Maig del 68 prohibit prohibir. Estic a favor de la llibertat d’expressió. No m’entusiasmen els comentaris, però els respecto.

També em poso a la pell dels escriptors que publiquen en diaris que tenen molts lectors, i on se superen el centenar de comentaris. No m’imagino el que seria intentar llegir els d’una publicació tipus La Vanguardia, en què els escriptors més llegits tenen percentatges similars d’admiradors i detractors. Si haguessin de fer-ne cas haurien de dedicar un parell d’hores a la lectura dels comentaris.

Posats a escollir, prefereixo mil vegades les cartes al director, en què qualsevol lector pot expressar-se i dir el que pensa sobre l’actualitat, les notícies i els articles d’opinió.