Disfressats de súbdits

Ai, com es deu penedir en Macron d’haver anul·lat la visita a cals seus conciutadans secundaris. D’haver sabut que el Lecornu II no seria un govern amb autodissolució precoç i que dos anys més de jubilacions als 62 li garantirien la docilitat dels socialdemòcrates, no hauria dubtat ni un segon a permutar geometries variables amb desenes de partits carregats pel diable per una merescuda desconnexió pirinenca al seu feu constitucional i parlamentari. Un civet d’isard acabat de caçar, uns ceps i uns rovellons collits aquell mateix dia, tot regat amb vins d’alçada i amb somriures, mirades d’admiració, encaixades de mà, demandes de selfies, banderetes i aplaudiments entusiastes. Qui és l’impopular ara, eh!, hauria cridat a tota la tirallonga d’enemics polítics que ha acumulat els darrers anys. Però no ha pogut ser. S’ha quedat a París. Ell s’ho perd. I nosaltres, també. Nosaltres, de fet, sortim perdent més encara. Perquè ens hem quedat sense dues visites: la del president de la República Francesa (que, no ens enganyem, aparat a banda, és la que més ens interessa) i la del Copríncep francès (que, ai, buenu, sí, fa gràcia, i queda bé a la foto, però ves). El truc, de fet, és aquest: fer sentir a un polític mortal que és immortal durant unes hores o, si ho preferiu, rebre a topíssim d’entusiasme el Copríncep per tenir de bones el president francès. De fet, la cosa funciona. I no sembla generar-nos gaires al·lèrgies. En un moment de desafecció aguda amb la política, en què les condecoracions, les intercondecoracions, les autocondecoracions i les metaconderacions haurien d’ajudar tan poc com aquestes visites principesques, sembla que les segones ja ens agraden prou, que la part de focs artificials i de drama queen és, de fet, l’única que ens interessa de la política. Sembla fins i tot que ens encanti disfressar-nos de súbdits: vam maldar durant segles per ser el mínim de súbdits possibles (i déu-n’hi-do com de bé ens en vam sortir) i ara sembla que ens entra la nostàlgia i que ens encanta disfressar-nos-en quan ja no ho som. A mi el que em passa és que soc un paio avorridíssim i em costa entendre que la visita d’un Copríncep no sigui com quan el síndic va a Govern, el cap al Consell o qualsevol dels dos a un comú: respectuosa i cordial, però també discreta i normal.