Tot va passar alhora

Escric aquestes línies en calent, just després d’haver acabat de llegir l’últim llibre de Teresa Colom, i si he encès l’ordinador i m’he posat a teclejar això és per la necessitat urgent de posar ordre al garbuix d’idees i emocions que, com una allau, m’ha provocat la lectura de Tot va passar alhora (Editorial Comanegra), títol encertadíssim que traça un fil subtil que connecta els lectors amb l’autora i que és precisament el que sento ara, que tot m’ha arribat alhora i m’ha desbordat. Ha estat una lectura voraç i emocionalment intensa, en què subratllava frases o paràgrafs, i doblegava les cantonades d’algunes pàgines brillants on voldria aturar-me per rellegir-les i assaborir-les amb calma, però sentint-me incapaç d’aturar la lectura, apressat per continuar endavant en el relat d’aquesta història familiar. El que ho fa interessant –i alhora duríssim– és la capacitat de Colom de convertir l’anècdota de la seva vivència personal en categoria: encara que no ens interessin els embolics de parents ni les seves interioritats domèstiques, el volum funciona com un mirall i ens porta a plantejar-nos quin paper tenim cadascun de nosaltres en la nostra pròpia família, com ens relacionem amb pares i germans, i com podem estar condicionats per silencis heretats o pels ecos de conflictes que es van produir abans que nosaltres veiéssim la llum. El lector queda advertit que cal recórrer els capítols –curts, intensos i no lineals– com si fossin un camp de mines. Només puc imaginar com a dolorós i sofert el procés personal de la Teresa per escriure aquest llibre: et passes més de mitja vida construint-te els escuts per protegir-te d’allò que et fa sentir dèbil i quan entens que el dolor i la ferida són dins, has de desfer-te de les cuirasses per afrontar un mal intangible difícil d’identificar, una foscor freda que com un forat negre és capaç de devorar tota l’energia vital. És difícil no sortir malferit d’aquest exercici d’introspecció, però l’efecte final és alliberador. I el resultat, en el cas de Teresa Colom, és un llibre excepcional, escrit amb una destresa tècnica –la tècnica com a cuirassa– que combina la poesia, l’habilitat narradora i la metaliteratura. No-ficció literària d’alta volada que mostra com la realitat supera la ficció.