‘País en venda’

Què passa quan l’art trenca el silenci i ens obliga a mirar el que molts intenten ignorar?

País en venda, de Tito Farré, presenta just això, un cartell immobiliari plantat enmig de la natura amb una frase tant potent com incòmoda. És només una metàfora o ja assenyala una realitat altament política?

L’Andart, sota el lema Pausa per continuar, proposa una pausa de reflexió, aturar el pas, mirar al voltant, reconèixer la fragilitat d’un territori que pot semblar etern, però que és fràgil i sota pressió. Les presses urbanístiques, l’especulació, la pèrdua d’identitat i espai, cadascun d’aquests conceptes sembla estar contemplat en aquesta peça. País en venda no tan sols es pregunta qui compra o qui ven, sinó què es ven quan transformem paisatges: la memòria, el silenci, l’aroma del bosc, els sons del vent.

L’art contemporani ha de tenir la capacitat de provocar, incomodar, generar debat. Això és el que afirma Moles quan diu que l’obra no és política ni partidista, sinó universal i simbòlica. I en aquest fet rau la seva força política: no des d’un partit, sinó d’una consciència col·lectiva. Només obrint debats sobre què valorem com a comunitat, el paisatge, el medi ambient, l’equilibri entre creixement i sostenibilitat, podem plantejar-nos quin futur volem.

Hi ha qui reclamarà que l’obra és provocadora, i ho catalogarà com a progrés econòmic i social. D’altres, parlen d’irresponsabilitats col·lectives davant del profanament del territori. Però cal veure-la, i escoltar-la, com un mirall on es reflecteixen les nostres contradiccions: volem créixer, però a costa de què? Volem progrés, però a quin preu mediambiental, cultural o social?

Per això, País en venda no tan sols és una obra d’art, sinó que és un acte polític inherent. No és propaganda electoral, però sí proclamació de valors, de límits. I en aquest moment en què els paisatges, naturals i humans, s’enfonsen sota l’interès material immediat, l’art pot ser l’alarma que desperta la consciència.

Si alguna cosa deixa clar és que el silenci no és neutral. Callar davant de l’avanç del ciment, de l’especulació, de la degradació natural, és participar-hi. I denunciar aquesta realitat, cridar-la en veu alta des del paisatge, és precisament una invitació a no vendre’ns la nostra terra, reflexionant què significa conservar-la.