Crosses

Passats i futurs. Aquests dies hi visc (la feina –quina sort!– m’hi obliga). Casualitats de la vida, el que em fa desconnectar a les nits, aquests dies, són més passats i més futurs, més llunyans o més propers en el temps però molt propers en l’espai. Com que les fronteres no em mereixen cap mena de respecte, el Cadí que biografia l’Albert Villaró al seu darrer artefacte literari és la història d’un paisatge que és casa. Li prova la no-ficció al Villaró. Rellegeixo la frase i se’m fa estranya. Que sí, que és el columnista més longeu i més prolífic del país i, a més, d’ençà que n’exerceix cada dia, el paio està en plena forma. Però és que amb l’Albert, tot sembla ficció. Quan t’explica la seva darrera troballa als arxius o la tifa d’un mamífer desconegut que s’ha trobat mentre passejava els gossos i que li fa ballar el cap, tot és sempre un relat d’aventures trepidant, tot és susceptible de brillar a la seva pròxima novel·la. I no. No cal que sigui en format novel·la. I la seva biografia sentimental del Cadí n’és la prova: un diccionari particular que ens fa veure i entendre i pensar el paisatge de manera diferent, amb uns ulls privilegiats, tot plegat mentre ens va explicant històries que ens fan venir llegidera i ens fan empassar d’un glop un llibre pensat per a una degustació més pausada.

I dels passats als futurs, d’una ploma consagrada a una que s’estrena amb la ficció, la del Jaume Tomàs i el seu Origins. Li prova la ficció al Jaume. Perquè segueix el camí contrari que l’Albert per arribar al mateix punt. Al Jaume li va el cap a tres mil, està al cas de tot i tot ho digereix, s’ho pensa, s’ho rumia, ho integra en un sistema i ho transmet amb la metàfora adient. Abocar tot això en una novel·la i fer-ho en una com la que ha parit era el pas natural. Perquè com la ciència-ficció més filosòfica de les Le Guin i companyia, la distopia li serveix per pensar-nos, per assenyalar els nostres excessos i els atzucacs on condueixen els camins que hem agafat i per il·luminar alternatives que faríem bé de considerar, tot amb un ritme que m’ha robat més d’una hora de son.

A Andorra i al Pirineu estem en un moment delicat, en bona part perquè ens entestem a no pensar-nos, un luxe caríssim que es paga car. L’Albert i el Jaume ens ajuden a fer-ho. Jo aprofitaria l’empenta.