Funambulisme

Ens hem posat estupendus. Andorra reconeixerà Palestina, sí (és a dir: no), si a, si b i si c. Tenim condicions, vaja. I, ei, res en contra, tu, que no fer les coses perquè sí està molt bé, però, això sí, seria interessant que fóssim consistents a l’hora de posar condicions i que fóssim més delicats amb els moments històrics triats per començar a exigir-les. Perquè sí, pots decidir basar la teva política exterior a ser molt exquisit a l’hora de relacionar-te amb els altres, però no sembla gaire coherent posar-nos maximalistes amb els palestins per reconèixer-los, però no trencar relacions amb un Afganistan que anorrea les dones o amb dos estats genocides com Myanmar o Israel. No posar condicions per reconèixer Palestina seria “irresponsable” i posar-se-les a un Estat en plena execució d’un genocidi seria “una solució extrema”, ens diu el cap de Govern. No ho sé, com a mínim em sembla desequilibrat.

Però anem al quid de les condicions. Li demanem a Hamàs que abandoni la lluita armada. Impecable, i tant. Qui no ho voldria. El problema, però, és el desequilibri. I el context. Perquè Hamàs neix en el si de la primera intifada, a conseqüència de dècades d’ofegament dels palestins via ocupacions il·legals que se saltaven totes les resolucions de les Nacions Unides. Demanar el final de la resistència armada contra una ocupació il·legal i amb un genocidi en curs és força més que hipocresia. Però la millor condició és la tercera. Encara que Hamàs abandonés la lluita armada, tampoc en tindríem prou si els palestins l’escullen per governar, una condició que va contra el que diuen els experts en gestió de conflictes i cultura de pau (per als quals és òptim el pas de la lluita armada a l’acció política) i que és una intromissió democràtica absolutament inadmissible.

I reblem-ho amb dos apunts breus. Qui som nosaltres per posar condicions? Imaginem que algú ens hagués demanat el 1993 de deixar de ser un paradís fiscal per donar-nos el seu sí a l’ONU. Com ho veuríem? I els equilibris... Ai, els equilibris. No. La via del mig no sempre és la bona. És allò del Desmond Tutu que si ens mantenim neutrals en situacions d’injustícia, hem triat el camí de l’opressor. I entre mantenir-se neutrals i fer veure que no però sí hi ha una línia molt fina, una línia còmplice que no canvia res.