ONG per telèfon
Et passes la vida col·laborant de cor amb una, dues, tres o les que vulguis ONG que et sembla que responen al que tu esperes d’aquestes organitzacions. Fer arribar ajuda a gent, territoris i circumstàncies on creus que t’agradaria donar un cop de mà. No hi ha altra manera de fer-ho i tractes d’escollir de la millor manera possible.
Un dia decideixes canviar d’organització o suprimir alguna ajuda. Escrius una carta o cancel·les la subscripció, explicant-ne, o no, els motius. N’hi pot haver molts o potser no; però crec que tampoc cal donar explicacions sobre per què ho fas.
A partir d’aquí comencen les trucades, sense cap mena de control. Puc comprendre, és just que et facin una trucada, agraint-te el que has fet fins aquell moment i tractant de convèncer-te que t’ho repensis perquè les circumstàncies són difícils i la gent segueix necessitant ajuda. Però, ho repeteixo, la persona que ha pres la decisió de plegar o de canviar d’ONG no ha de donar explicacions. Es tracta d’una ajuda que deixes de donar... pel motiu que sigui, que són personals.
El que no entenc és la persecució total. Que la mateixa ONG et truqui almenys un cop a la setmana per donar-te la tabarra. De vegades, dos cops al dia. L’última vegada que m’ha impulsat a escriure aquesta columna, dues trucades en menys de cinc minuts entre una trucada i la següent, la primera a mi, la segona a la meva dona perquè es tracta de dos telèfons diferents, però connectats a un sol compte de la mateixa operadora. No escolten el que acabes de dir...
Ets correcte, amable, intentes esgrimir una mínima raó, encara que sigui per educació. Però és com si et tractessin d’imbècil. Si parlen amb tu, insisteixen i volen parlar amb algun altre membre de la família. Dius amb educació: “Hem pres la decisió de no seguir amb l’ajuda. Estem d’acord la meva dona i jo. Si us plau, no truquin més; si canviem d’opinió ja els ho direm. És una decisió conjunta.”
Res de res. Si no ets tu, convencerem algú diferent, pensen, i insisteixen fins al punt que no et queda més remei que bloquejar el telèfon... Em sap greu escriure-ho, però dissortadament passa més del que podria semblar habitual. I no dono noms, ni parlo d’organitzacions determinades, perquè el cas es repeteix en algunes, molt més del que seria desitjable.