Es busquen poetes

No sabem llegir poesia. Hi pensava l’altra tarda a Tàrrega quan espectacle rere espectacle, el primer impuls sempre em duia a mirar-me l’escenari amb les ulleres que tinc més a mà, les del sentit i les de la dificultat. Si s’entenia o si ho trobava realment difícil, la cosa sumava punts; si no, arrufava el nas d’entrada i només passada una estona (i només en alguns casos, que de trunyus, haberlos haylos) me n’adonava que la cosa m’arribava per un altre sentit, que tot i no ser especialment difícil ni entendre’s gaire, em feia somriure o vagarejar. Ens costa llegir poesia. Als escenaris i als llibres. No fa gaire llegia una entrevista amb un poeta consagrat, d’aquests que fan sold out quan presenten un poemari, i deia que com més va la cosa, més gent es troba que li diu que no acaba d’entendre la totalitat dels seus poemes, com si el quid de la poesia fos una trama de novel·la negra en lloc d’una evocació d’imatges. Potser la cosa és més greu. Potser és que ni tan sols som capaços de descodificar els sentits figurats. Ho deia fa temps l’admirat Millás –que la literalitat ens fa imbècils– en una columna que he estat incapaç de retrobar i des d’aleshores ens hi hem arrapat encara més. Entre la jovenalla tot és “literal”, als whatsapps hem d’aclarir explícitament quan fem broma i fins i tot hi ha cantautors que expliquen les seves metàfores al vers següent. A Cal Netflix, com que saben que ens plantem davant de les sèries amb el mòbil a la mà, fan que els personatges comentin les accions que fan (“ara m’aixecaré i aniré a fer una cervesa”) perquè no ens perdem l’argument. I el Barça, que com a club perdedor sempre s’havia pogut refugiar en l’estil per explicar-se, ara com a club guanyador ho té molt més fumut per no explicar-se des de la victòria. Entenem la literalitat. Entenem les novel·les. Entenem l’èxit, la victòria, el sotmetiment de l’altre. Però cada cop més ens costa entendre la poesia. I això també té un corol·lari polític. No ens poden governar poetes, és evident. Però és urgent que la política no vagi només de relats i de zascas. És urgent anar més enllà d’una literalitat que és impossible que no ens polaritzi. És urgent que una part dels equips de govern pensi realment més enllà, encara que no l’entenguem a l’inici, encara que no sigui per guanyar l’adversari.