Benvinguda tardor!
Aquest diumenge l’encetem. El seu primer esclat sol ésser elèctricament festiu. Mentrestant, les darreres petjades estiuenques succeeixen. Alhora, la llum declina lentament quan el dia es confon amb la nit. És una època de collites tardanes... I d’arbres que exhibeixen cabelleres rosses que aviat s’endurà el presagi hiemal. Els senderistes cerquen la intimitat de racons idíl·lics en alguns boscos, lliscant sobre la fullaraca que els fa de mantell al terra.
El tren vital fa com si entrés en una via morta. El ritme trepidant de l’estiu perd pistonada i afluixa la intensitat. El ritual quotidià esdevé un pèl més feixuc.
La natura assoleix màxima esplendor luxuriosa abans d’oscil·lar amb colors càlids. Ressonen els gemecs d’un cant agònic envers la quietud.
Malgrat tot, és temps d’esperança. És per això que, després d’aquest pròleg melangiós, tibaré de paremiologia. Vull amanir una cloenda que esperoni els ànims del lector:
A la tardor, la foscor fa por.
A la tardor, ni fred ni calor.
A la tardor, sembra si hi ha saó.
A la tardor, tot rodó.
Flor de tardor fan el bo i millor.
L’hort de tardor manté el bon senyor.
La tardor és la primavera de l’hivern.
La tardor, temps de xaloc.
Per la tardor, ni fred ni calor.
Tardorada vertadera, per Sant Mateu l’aigua primera.
Quan plou pel setembre, la tardor bé entra.
Espero haver-ho aconseguit. Dit això, desitjo que tots la gaudim el màxim... Tot i les desavinences constants de la nostra claca política.
Déu-n’hi-do! N’hi ha per a llogar-hi cadires.