La pancarta i la flotilla

Juny de 1963. El monjo budista Thích Quang Dúc s’immola a l’estil bonze en un carrer de Saigon per denunciar la persecució religiosa del règim de Ngo Dình Diem. El martiri, immortalitzat per la càmera de Malcolm Browne, li val al fotògraf el Premi Pulitzer. La imatge continua commovent-nos més de 50 anys després, simbolitzant els límits del sacrifici per una causa.

Avui, la idea de protesta ha canviat radicalment. En l’era de la sobreinformació i de les xarxes socials, les accions de denúncia ja no busquen fer història, sinó que aspiren a ser virals unes hores, guanyar clics i aconseguir els 15 minuts de warholiana fama.

En les darreres setmanes n’hem tingut dos exemples ben eloqüents.

D’una banda, l’associació ultracatòlica Hazte Oír ha perseguit Pedro Sánchez i la seva esposa des de Canàries fins a Andorra, desplegant arreu pancartes amb la paraula “Corrupto”. A casa nostra, la intervenció ràpida de la policia va posar fi a la performance, que, malgrat tot, va convertir-se en breu trending topic gràcies a la gosadia de traslladar la protesta fora de les fronteres espanyoles.

De l’altra, les xarxes bullen amb el suposat intent d’una “flotilla” de tocar terra gazià; una iniciativa que, més enllà de la posada en escena, resulta difícil de prendre seriosament: qualsevol intent real d’arribar-hi implicaria ser detinguts per l’armada israeliana i, segons va transcendir, ser jutjats com a terroristes. No sembla, doncs, l’objectiu d’activistes professionals com Ada Colau o Greta Thunberg, que saben perfectament que el rèdit s’obté guanyant notorietat i no arriscant la pell. En això, no difereixen tant dels estrategs d’Hazte Oír.

Vivim un temps en què la comunicació és tan vertiginosa com efímera. Allò que als anys seixanta podia condensar-se en consignes intel·lectualment profundes com “la imaginació al poder” del Maig Francès, avui és substituït per hashtags i frases buides, fàcilment consumibles per una part de la ciutadania que se sent informada i compromesa només perquè té Twitter.

I el poder, és clar, ho té ben après: quin millor antídot contra el pensament crític que un ciutadà convençut que un “like” al seu activista preferit li atorga el “carnet de millor persona”?