Una botiga

Aquesta tardor, el tram de l’avinguda Meritxell que va des de La rotonda fins passat el Pyri quedarà tancat a la circulació. Els vianants recuperarem l’espai que tota la resta de la setmana cedim als cotxes i, dit així, sembla una bona notícia. I ho és. Però també és un avenç molt descafeïnat. Perquè, oh sorpresa, l’espai guanyat als cotxes és per als vianants, sí, però no per millorar la seva dimensió cívica sinó per fer més atractiva la seva experiència com a consumidors. No falla: cada cop que guanyem una micona d’espai al carrer o bé és una zona comercial, on no podem fer res més que pasturar davant d’aparadors, o bé és una zona que omplim de terrasses de bars. Quan invertim a guanyar o a recuperar espai públic, molt poques vegades guanyem un nou espai cívic; molt més sovint, el que guanyem són nous espais de consum. Una decisió aparentment atractiva –a qui no li agrada fer una canya a una terrasseta a una plaça nova de trinca?–, però perversa en molts sentits. Perquè la pretesa inversió en les persones passa a ser una inversió a millorar l’avantsala d’espais privats. Perquè expulsem de l’espai públic tots els que no tenen recursos per pagar-s’ho. Perquè fomentem una cultura consumista sense pràcticament alternatives (després demanarem als nostres joves que surtin més de casa o que facin alguna cosa diferent que anar de botigues a l’Illa, sense plantejar-nos què els hi estem oferint). I, sobretot –o com a mínim d’això és del que volia parlar avui–, perquè fem impossible la creació de comunitat. Tot el dia rondinem en com de feble és la nostra comunitat, en com tothom va a la seva i en com de saturat tenim el país. Però després, des de l’urbanisme de les nostres parròquies, fem ben poca cosa. Tenim poquíssims espais de convivència on trobar-nos sense haver de consumir –i pràcticament cap de cobert–, tanquem les escoles als vespres quan podrien ser un espai fantàstic per fer comunitat i pensem l’espai públic com un aparador i no com una plaça per als veïns. El resultat: un país saturat, però no de població i ni tan sols de turistes sinó d’espais destinats a consumir i a poca cosa més. Ens deien allò que Andorra és un carrer i ens feia una ràbia que ens moríem. Però ens hem entestat a convertir-lo en una botiga. I a les botigues la gent hi compra, no fa vida ni se la sent seva.