Andorra, quo vadis?
Andorra. Construir, construir, construir. Ens hem passat per dalt, quan en realitat hauríem d’haver pensat des de la base.
Andorra se’ns escapa de les mans. “De fora vingueren i de casa ens tragueren” és la sentència que torna a estar de moda, sobretot ara que hi ha gent que culpa de quasi tot la immigració, la gent de fora que diuen que venen a prendre’ns els llocs de treball.
Andorra té 90.000 habitants i així, grosso modo, uns 40.000 habitatges. Som un país afortunat, cada dues persones disposen d’un pis per compartir. És broma, és clar.
Fa uns anys, demanàvem turisme de qualitat. Ara els rics d’altres llocs estan fent fora la gent d’Andorra... no són els temporers, ni la gent que treballa, sinó estrangers que tenen diners i se’n van dels seus països i venen al Principat per gaudir de la fiscalitat andorrana. D’aquesta manera, ens nodrim d’esportistes d’elit, de milionaris i de streamers, influencers i youtubers amb esportius d’alta gamma que llueixen els seus automòbils de color canari pels carrers de la capital.
Els més rics compren i compren i compren, i nosaltres seguim construint, construint i construint. No hi ha habitatges per a la gent que treballa, però hi ha molts pisos buits per als inversors. El negoci sembla fàcil. Tothom té dret a guanyar-se la vida. Aquest no és el problema. El problema és que legalment no ho hem fet bé, perquè el que li passa al país, i torno a un bucle inicial, sembla no tenir solució: se’ns escapa de les mans i hem crescut cap amunt, i ens hem oblidat que tot s’aguanta, la societat, també els edificis, i la majoria de coses en aquesta vida, des de la base, des dels fonaments.
Noemí Rodríguez, en un dels seus articles d’opinió, escrivia fa uns mesos que tenim tendència a veure l’Andorra del passat de manera massa bucòlica, quan en realitat es viu millor ara que abans. És veritat que la modernització del país ha aportat benestar, creixement i molts valors a Andorra. Ara bé, jo ho tinc molt clar, tot i ser conscient que els anys de joventut sempre es veuen com els millors: l’Andorra que vaig viure en la meva infància, la del carrer de la Creu Grossa de terra, i els anys d’adolescència, amb el boom dels primers anys del turisme i tot el que comportava, no la canviaria per l’Andorra d’avui.