Les mentides de la veritat

Sempre m’ha agradat resseguir la premsa a la recerca d’aquelles notícies toves –les que tenen tendrums, carn i ossos–, notícies que contenen dins seu l’ànima d’un relat. Per trobar-les, cal fugir de les seccions d’economia o política, en què les informacions són fredes i quantificables, dures, majoritàriament irreconciliables amb la llavor d’una narració. Perquè la idea és trobar entre les pàgines dels diaris el possible desencadenant d’una novel·la, és a dir, que llegeixo les notícies tenint al cap les ficcions que poden amagar a dins seu. D’alguna manera, faig a la inversa del Nobel peruà Vargas Llosa, que va escriure La verdad de las mentiras, llibre en què comentava un seguit de novel·les de ficció –las mentiras– però de les quals es podien extreure grans aprenentatges –la verdad–. Jo faig el camí a l’inrevés, segurament perquè sovint les notícies –les veritats– em sobrepassen, i intento imaginar les històries de ficció que palpiten amagades com a subtext de l’actualitat.

A vegades costa trobar les notícies adequades –la realitat és la que és–, però hi ha setmanes en què s’acumula material divers d’un gran potencial i ens recorda que la realitat no només supera la ficció, sinó que la millora. Valguin dos exemples d’aquests primers dies de setembre. El primer: l’enigmàtica història de l’anestesista desaparegut. Serveix tant per a l’argument d’un thriller com per a un còmic de Mortadelo y Filemón. I en tots dos casos, amb l’afegit de la investigació per retrobar el metge. Què li va passar? Per què no va anar a treballar, on va fer nit i com va arribar a tenir problemes amb els mossos? Va ser víctima, infractor o totes dues coses alhora? La història s’arrodoneix amb les trames secundàries que se’n deriven: els companys desorientats de la sala d’operacions, els pacients espantats i els familiars dels malalts fent preguntes. La segona història podria ser de gènere fantàstic o una ucronia ambientalista: el futur Parc Juràssic d’Aubinyà, on es recrearan els grans saures de fa milions d’anys a tocar dels jardins de Juverri, i tot al costat d’on es va escapar l’os del parc. Podríem barrejar els personatges que poblen els boscos de la Rabassa –no oblidem un Tamarro de dimensions plistocèniques– i el conte ja està fet. Les mentides i la veritat.