El melic
En una festa social d’un mitjà de comunicació em presenten una noia que té un web molt interessant relacionat amb el turisme i els viatges. Tot i que n’he sentit a parlar, no l’havia vist abans i, òbviament, escolto la noia amb atenció. Després, quan ella ha acabat, li explico el que faig jo i li parlo del meu web de viatges. De seguida m’adono que el que li estic dient no li interessa. No m’escolta, com moltíssima gent que corre pel món que t’omple el cap del que creu, però quan parles tu, el que penses o expliques no va amb ella. Alguns dissimulen una mica i almenys fan veure que estan atents, molts altres tenen perduda la mirada en un altre grup, persona o taula i la seva orella, com un radar, busca altres converses o persones que els semblen més interessants.
Al cap d’una estona, l’amic que ens ha presentat em pregunta com ha anat. “Ha estat com si jo no existís –li dic–, i, com pots comprendre, no val la pena complicar-se la vida.” Comunicació zero, inexistent: la noia i jo compartim ramificacions de la mateixa feina, però des de planetes comunicatius diferents.
En el món actual, imagino que també en l’antic i en el que vindrà, hi ha moltes persones que es miren el melic i, per a elles, el món més enllà de les seves coses, òbviament, limitades pel seu interès personal, no existeix ni els interessa. Fins a cert punt, tots som una mica d’aquesta manera. Jo mateix, durant la joventut, he comès l’error de no fer gaire cas del que m’estaven explicant altres persones, en circumstàncies determinades… “Què diu aquest vell?” “Aquest vailet no sap de què va el món.” L’error és descomunal i penso que, amb una mica de criteri, afortunadament es corregeix amb el pas del temps. Aprendre a escoltar és tot un repte o una realitat en la qual un dia et despertes o t’hauries de despertar.
Max Ehrmann, a la seva famosa i coneguda Desiderata, va escriure: “Enuncia la teva veritat de forma serena i clara, i escolta els altres, fins i tot els maldestres i els ignorants, també ells tenen la seva pròpia història.” És una veritat com un temple.
En qualsevol cas, escoltar és més fàcil del que sembla i no fa mal a ningú. Tampoc cal, a les converses, voler dir sempre l’última paraula. Escoltar és de savis i parlar poc acostuma a ser un bon costum.