L’efecte que ‘desafina’ dogmes

Dir que usar autotune és fer trampes és com dir que la guitarra elèctrica va matar la música. Un tòpic vell i mandrós. Els detractors de l’autotune parlen com si defensessin una puresa sonora que mai no ha existit: la veu “natural” no existeix des que hi ha micròfons, estudis i reverbs. Però hi insisteixen, perquè la crítica a l’autotune ja no és musical: és cultural i classista.

L’autotune incomoda perquè trenca amb la idea romàntica del geni amb talent innat. Permet que qualsevol veu soni diferent, múltiple i futurista, i això desmunta el mite que la música ha de ser patrimoni d’uns quants escollits amb cordes vocals privilegiades. L’autotune, com abans els sintetitzadors o les caixes de ritmes, democratitza la creació. Però encara hi ha qui vol mantenir la frontera entre “alta cultura” (el que sona pur, analògic, respectable) i “baixa cultura” (el que sona digital, massiu, popular).

És més, dir que l’autotune “amaga defectes” és no entendre res. No amaga, exposa. Converteix la veu en matèria plàstica, en instrument. No és una disfressa ni s’usa per millorar la veu, és un efecte que marca èpoques i s’usa com a proposta estètica que convida a jugar amb l’estrany i l’inabastable. Potser el veritable problema dels guardians del purisme és que l’autotune qüestiona el seu poder simbòlic: ja no cal cantar com ells per emocionar. I això els aterreix. Tampoc mata l’autenticitat, mata el dogma. I per això val més defensar-lo que demonitzar-lo.

Potser aquest efecte, en el fons, només ens recorda que la música mai no ha estat fidel còpia de la realitat, sinó un mirall trencat, ple d’il·lusions. I en aquest mirall, la veu modificada no és menys autèntica: és una nova forma de veritat, estranya i preciosa, que només pot existir quan deixem de témer el que sona diferent. Perquè la música no és una competició d’habilitats vocals, sinó un llenguatge d’expressió col·lectiva que sempre ha jugat amb màscares i artificis. Rebutjar-lo és, en última instància, voler mantenir un monopoli estètic disfressat de tradició. Però la història de la música ens diu que cada nova eina qüestionada –del piano a l’electrònica– acaba enriquint el seu llenguatge.