La superació infinita
Aquest estiu he pogut llegir de la Raquel Santos l’article “El mite de l’autosuperació infinita”.
L’autora reclama desmuntar el mite de la superació infinita, i la defineix com una trampa invisible que converteix la nostra voluntat de millora en una exigència implacable, i el desenvolupament personal i laboral en una cursa esgotadora sense fi. Ens alerta com aquesta recerca contínua d’excel·lència, i l’autoexplotació que la sustenta, s’ha convertit en una norma cultural i en una societat atrapada per la productivitat i la imatge de l’èxit perpetu.
La filòsofa Byung-Chul Han ho descriu amb duresa: “Ara un s’explota a si mateix i creu que s’està realitzant”. Aquesta percepció reflecteix l’agonia d’una generació i una manera de viure inundada per depressió, síndrome del burnout i altres afeccions lligades a l’alt rendiment constant.
El mite no és només un fenomen d’individus exhaurits, també està present en els líders empresarials que es mostren com a exemples vius d’ambició sense límits.
L’article descriu com emergeix una alternativa, una cultura de lideratge que prioritza la humanitat per sobre de la mateixa ambició. Aquesta cultura s’alinea amb el nou paradigma laboral, on el benestar, la conciliació i l’autocura ja no són beneplàcits sinó demandes essencials. Moviments com la Gran Renúncia i el creixent esgotament dels professionals joves en són evidència clara.
La solució no és renunciar a l’aspiració, sinó redefinir-la. Cal traslladar el focus de la perfecció inabastable a la sostenibilitat emocional. Això implica validar l’esforç, la complexitat i les limitacions com a part inherent de l’existència humana.
No cal acabar en un etern retorn d’exigència amb la pressió per brillar encara més; cal abraçar la idea que fins i tot la renúncia, no pas la derrota, és un acte de coratge i saviesa.
L’article fa una crida urgent a construir lideratges que no explotin, sinó que s’emmirallin en la cura i la sostenibilitat; per valorar les petites virtuts de les persones que sostenen projectes, equips i vides.
Al final, el veritable canvi és cap a un model que reconegui que el valor no es mesura en resultats infinits, sinó en la capacitat de mantenir-nos sencers, dignes i compromesos amb la vida sense sacrificar-nos en l’autosuperació constant.